Ombres d’estiu
Comèdia d’una nit d’estiu
Somriures d’una nit d’estiu (1955), de Bergman, podia haver-me dut l’estiu passat a Comèdia sexual d’una nit d’estiu (1982) en considerar que aquesta és un dels homenatges de Woody Allen al “seu mestre suec” i que, a més, les dues pel·lícules van concebre’s sota la llarga influència de Somni d’una nit d’estiu. En tot cas, hi he arribat tenint present que avui veuré a Peralada un muntatge de The Fairy Queen, de Purcell, que, en principi, va concebre’n la música per entrellaçar els actes de la cèlebre comèdia de Shakespeare, que, entre el somni i la realitat, fa que en un bosc i, amb la mediació d’un filtre màgic, esperits i humans sentin desigs sobtats i enamoraments sorprenents. Al seu film, ambientat a principis del segle XX, Allen reuneix en una casa de camp amb un bosc circumdant (no gaire lluny de Nova York) sis personatges: dos estan casats (Mary Steenburgen i el mateix cineasta) i pateixen una crisi sexual; dos més estan a punt de casar-se (un vell intel·lectual, encarnat per José Ferrer, i una dona força més jove amb la qual Mia Farrow va col·laborar per primer cop i va formar una parella amb un final sinistre; i els dos restants són un metge seductor (Tony Roberts) i una infermera (Julia Hagerty) sexualment alliberada. Només l’intel·lectual no creu en els esperits, i en el fet que no tot es veu, i fins el personatge d’Allen (inventor de coses inútils) té una capsa (com una càmera) per capturar-los. Sigui com sigui, mentre l’estiu se celebra a cada moment i la naturalesa és exaltada amb la música de Mendelssohn, el desig circula de manera poderosa i imprevisible. Quaranta anys després, l’he tornat a veure alegrement. Demà: L’illa de Bergman (Mia Hansen-Love, 2021).