Prevenció del foc en clau de canvi climàtic

Amb els Bombers pràcticament encara remullant l’àrea afectada per l’incendi del Pont de Vilomara, més de 1.700 hectàrees, caldria fer algunes reflexions de fons que, malauradament, sorgeixen després de cada gran foc. En aquest cas, la de les urbanitzacions, atès que l’incendi, de gran virulència, va arribar fins a les de River Park i les Brucardes i ha afectat una cinquantena de cases, una vintena d’elles calcinades completament. La llei de mesures de prevenció dels incendis forestals a les urbanitzacions preveu una franja de protecció perimetral de vint-i-cinc metres d’amplada lliure de vegetació seca i amb la massa arbòria aclarida al voltant dels nuclis habitats. La gestió d’aquestes franges recau sobre els propietaris, però, en cas que aquests no responguin, és l’Ajuntament qui subsidiàriament se n’ha de fer càrrec, una obligació que pot suposar un gran impacte sobre les arques municipals d’ajuntaments amb una gran superfície.

Els incendis s’eviten al gener. O el que és el mateix, la prevenció és fonamental per escapar o, com a mínim, per minimitzar els focs a l’estiu. I els experts ja alerten que el canvi climàtic, amb estius amb temperatures extremes com el que estem patint, unit a un abandonament de la gestió forestal és un terreny idoni per als anomenats focs de sisena generació, de ràpida propagació, molt perillosos i amb enorme potencial devastador. I davant d’aquests incendis, hi afegeixen, les franges de protecció per a a les urbanitzacions són necessàries, però poden no ser suficients. En aquest sentit, és imperatiu anar més enllà, amb una gestió del paisatge adaptada al canvi climàtic i que, sens dubte, requereix repensar el contínuum de bosc de moltes àrees de Catalunya, fruit en gran part de la pèrdua d’activitat ramadera i agrícola. Com hem vist els darrers anys, els camps poden evitar focs; els boscos, no. I, pel que fa a la ciutadania, cal ser conscients de la responsabilitat individual. Tot indica que les mesures restrictives als espais naturals durant els estius han arribat per quedar-se. Són, de moment, imprescindibles i d’obligat compliment.