A la tres
El retorn d’Anna Gabriel
“Almenys, un mínim respecte pel que facin aquells que van decidir jugar-se-la de debò, i no només de boca
Va ser Paco Candel qui va dir allò de quan algú et digui “jo no soc racista, però…”, prepara’t per sentir una barbaritat de l’alçada d’un campanar. Una construcció en què la clau és la conjunció però, que és la que marca el punt d’inflexió entre la moixaina argumental amb què comença la frase i la sonora plantofada que acostuma a venir just després. Un esquema calcat l’hem pogut llegir o sentir aquests dies arran de diverses reflexions al voltant de la compareixença d’Anna Gabriel davant del Suprem. Unes paraules de respecte d’entrada per la decisió, per continuar tot seguit amb una lectura política en què no han faltat les interpretacions més arrauxades marca de cada casa. Que si és un moviment que deixa amb el cul a l’aire la resta d’exiliats, que si és una rendició davant de Llarena, que si és una incoherència respecte al que havia dit en el seu dia –com si els pensaments o pronunciaments no es poguessin modular amb el pas del temps, però en fi…– i tot el que un hi vulgui afegir. Així és una part de l’independentisme. Com una mena de licor que s’ha de destil·lar cada dia per ser més impol·lut i, sobretot, pur, encara que això el porti a quedar reduït a poc més que un cul de l’ampolla. Que només quedin els autèntics encara que tornem a ser quatre gats, per dir-ho de manera més explícita si cal. I, a partir d’aquí, tot s’hi val, fins i tot tirar-se pedres a la pròpia taulada ja amb qualsevol pretext, renunciant a mantenir una mínima empatia amb els exiliats o represaliats, fins ara l’última gran trinxera que és mantenia en un cert resguard de les batusses més intestines. Som on som, i no al 2017, i, per tant, això ja no va de lluites compartides o unitats estratègiques, sinó d’una pugna pura, i molt dura, per l’hegemonia. Fer la revolució escarxofat des del sofà de casa és terriblement fàcil. Per això, i davant tot el que tenim ara mateix al capdavant, almenys, un mínim respecte pel que facin o deixin de fer tots aquells que un dia van decidir jugar-se-la de debò, més enllà de la retòrica. Ben tornada.
