Bruce i la classe treballadora

El 2023 tindrem Bruce Springsteen de gira per Europa. Les entrades ja estan a la venda, allà on en queden. Però, abans, el Boss farà una gira pels Estats Units, on aquesta setmana el gegant de venda d’entrades en línia Ticketmaster ha venut les anomenades platinum a gairebé 5.000 dòlars el seient. El motiu? Una cosa que es diu “preus dinàmics”, que no és res més que l’aplicació pornogràfica en aquest sector de la llei de l’oferta i la demanda. Ticketmaster juga amb el trànsit del web i apuja preus fins als nivells als quals creu que els revenedors les podrien arribar a vendre. Total, que els fans, inquiets, entren tots alhora a internet per por que, com més temps passi, més pugin els preus. I el peix es mossega la cua. Aquesta empresa ja fa anys, també a Europa, que fa el mateix que fan els hotels i les companyies aèries. Ahir mateix, una entrada platinum per a Elton John a Barcelona es pagava a 390 euros. I argumenta que així poden oferir als “fans més apassionats” –un eufemisme per dir als més rics– la possibilitat de comprar entrades i que, alhora, l’artista i els organitzadors cobrin el preu que s’acosta “al seu valor real”. De totes les reaccions, hi ha hagut un tuit interessant del compte BruceFunds: “Pots estar confús i enfadat amb TM, amb el mercat de revenda, amb Bruce, amb el capitalisme, amb l’estat del món, amb el que sigui, però és la persona disposada a comprar aquesta entrada la que realment ho fa possible. No compris i el preu no existirà.” És un bon argument. Però, com que sempre hi haurà algú disposat a rebentar-ho tot, el que es veu és la importància d’una cosa que es diu poder regulador. Ah, i del drama dels monopolis. Ticketmaster es va fusionar fa tres anys amb la promotora Live Nation i han creat un gegant mundial de concerts. I als “fans més apassionats” i a la classe treballadora a la qual, diuen, canta Springsteen, en realitat, que els bombin.