El suïcidi de Sheridan

El 20 d’octubre del 2015, una nena de 13 anys de la comunitat indígena d’Attawapiskat, al nord d’Ontario (Canadà), va caminar sola cap a l’abocador local i es va penjar. Es deia Sheridan Hookimaw i era pobra. Com que la seva llar no reunia les condicions necessàries, les autoritats van traslladar tota la família a un alberg, on en dues habitacions havien de conviure més de vint persones. La Sheridan tenia un greu problema d’asma i no podia comprar medicines. Se sentia trista i sola i va decidir llevar-se la vida. Després de la seva mort, centenars d’adolescents indígenes van fer intents de suïcidi. Al país hi ha més de 600 comunitats nadiues, amb uns índexs d’atur, alcoholisme i precarietat fins a 10 cops per sobre de la mitjana. El cas de la Sheridan posa cara i ulls al drama del genocidi a mans dels blancs. Aquesta setmana s’ha publicat la foto del papa Francesc amb la diadema de plomes que li han ofert. Se’l veu amb cara de circumstàncies, com si no tingués clar merèixer aquest honor. No és estrany, el viatge ha estat de penitència. Des de finals del segle XIX fins a la dècada dels noranta del segle XX, el govern del Canadà va enviar uns 150.000 nens i nenes indígenes a 139 internats gestionats per l’Església, on se’ls va separar de les famílies, la llengua i la cultura. Molts van patir abusos físics i sexuals i es creu que milers van morir de malalties, desnutrició o abandó. S’han descobert més de 1.500 tombes sense identificar prop de les antigues escoles. El trauma es pot heretar? Els supervivents d’aquell genocidi són els pares i els avis dels adolescents que ara no volen viure.