‘Estiu del 85’

Seguint el fil de pel·lícules que aborden l’homosexualitat masculina, vam començar en un riu amb El poder del gos, vam continuar vora un llac amb El desconegut del llac i acabarem al mar de Normandia amb Estiu del 85, del camaleònic François Ozon, un juganer a vegades trampós, un apassionat de la narració com una manera d’explicar-nos o d’inventar-nos la vida. No sé si excusar-me pel fet que, com si cultivés involuntàriament la vella idea de la maledicció arrapada a l’homosexualitat, totes tres contenen ombres, alguna cosa pertorbadora, una presència de la mort, fins en el cas del film d’Ozon, que, finalment, vol ser lluminós fent passar el seu protagonista, l’adolescent Àlex, per un descobriment joiós de l’amor que, de sobte, es perd. Un dia d’estiu a “Plein soleil”, l’Àlex navega en un petit veler que es tomba amb un xic de mala mar. També sol en un altre veler, el David ajuda el nàufrag i se l’endú a casa seva. És l’inici d’una relació apassionada (durant sis setmanes o 3.286.800 segons comptats per l’Àlex, que narra la història), fins que el David s’avorreix perquè vol viure noves experiències: la mort, però, l’encalça en un accident. Un cadàver jove i bonic. Aquesta mort, anunciada al principi, dona joc a una intriga força matussera. En tot cas, he escrit “Plein soleil” entre cometes fent al·lusió al títol de l’adaptació, dirigida per René Clément, de L’enginyós senyor Ripley, de Patricia Highsmith. No és per res. Són dos relats amb velers. Benjamin Voisin (David) em recorda aquella inquietant ambigüitat del jove Alain Delon (Ripley), I, com fa Ripley amb Philipp Greenleaf, l’Àlex, potser, acaba suplantant la personalitat del David. Demà: Estiu del 42 (Robert Mulligan, 1971).