El Motel

Tinc un amic a Veneçuela que dijous passat, dia 14 de juliol, a les 12 del migdia (allà era matinada), ja havia llegit El Punt Avui i m’enviava aquest WhatsApp d’interès angoixat: “Què passa amb el Motel de Figueres, que ha entrat en concurs de creditors? I com és que el diari ho posa a portada?”.

He de dir que a mi també m’afectà negativament la notícia, perquè sé de primeríssima mà la feina immensa i continuada, els esforços i problemes superats, la dedicació absoluta dels hereus del senyor Josep Mercader, i sobretot de Jaume Subirós, amb qui vaig treballar, braç a braç, durant trenta-sis anys. No puc ara (tampoc ho vull) entrar a valorar causes o raons d’això del concurs de creditors, però una n’és evident i maligna: aquest cony de pandèmia de la covid, que ha agafat tothom desprevingut, com allò que diuen a Menorca: “Bada enfora i cauràs a prop”, referint-se als que no es fixen en les circumstàncies i no preveuen dificultats, tal com ha passat arreu del món. El que sí vull valorar, i penso tenir com una obligació de dir-ho, és la consagració integral i absoluta a l’empresa de la família Subirós-Mercader. Una dedicació de vint-i-quatre hores al dia, tal com demana la feina de l’hostaleria, per a la qual s’ha de tenir una autèntica vocació, com se n’ha de tenir per ser capellà (sobretot d’aquells d’abans), o metge, o qualsevol altra feina dedicada directament a les persones. No és pas el mateix tancar una bòbila que un hotel, no és el mateix que es jubili un ferrer que un metge de capçalera.

Josep Maria Puig, l’amic veneçolà, està sempre molt atent a tot allò que passa a casa nostra, llegeix aquest diari amb rigor quotidià, i per a ell el Motel té molt a veure amb “casa nostra”. Es preguntava per què la notícia era a portada i amb foto considerable. Quan li vaig dir que només era a l’edició de Girona, l’home (em sembla) es tranquil·litzà una mica. Però és que a la demarcació gironina el Motel és i ha sigut un referent essencial en l’hostaleria de les contrades (i molt més enllà, oidà), per això ens el sentim en certa manera nostre. Al Facebook n’hi ha hagut una bona mostra: un gestor administratiu figuerenc prou conegut, aquell mateix dia, i per solidaritat, convidava tothom a anar-hi a dinar. Perdó, no hi convidava estrictament: demanava, suggeria, recomanava.