LA CRÒNICA
CLARA RIBAS
La realitat paral·lela del Parlament
Ahir al migdia, Catalunya es va quedar sense la segona autoritat del país. Però quan això passava res es va aturar, als carrers, i es va confirmar de nou que l’activitat parlamentària és com una realitat paral·lela. Que el microclima que es crea als passadissos de la cambra, amb polítics, assessors, tècnics i periodistes, poc té a veure amb la vida real. S’estableix així la paradoxa que els drames que es viuen al lloc on es decideixen les lleis que marcaran el dia a dia del ciutadà no afecten en absolut aquest dia a dia d’aquest ciutadà. Almenys no en directe.
Aquesta sensació, ahir, va arribar a un punt culminant. Dins la cambra catalana es va viure un succés fosc, intens, o de vodevil. Segons qui sigui qui ho analitzi. Es va escenificar un dels episodis anunciats i més rocambolescos que ha viscut la cambra en els últims anys, en què la gesticulació dels protagonistes s’acostava als millors capítols d’una sèrie que estaria entre The West Wing, Borgen i Game of Thrones:
La compunció dels membres de la mesa després de la gran decisió; el seguici de dol dels diputats de Junts vetllant la seva presidenta, ja suspesa; les llàgrimes de Madaula; la histèria dels mitjans seguint els uns i els altres; o la contundent actuació de Borràs en un discurs que, òbviament, ja estava preparat –com els premiats als Oscar– van atorgar a la jornada un vernís teatral, de guió cinematogràfic.
I la sensació d’irrealitat es confirmava quan, a fora, l’acte de suport a Borràs era de bona fe, però amb un poder de convocatòria limitat i amb una mitjana d’edat determinada. I que, al parc de la Ciutadella, parelles, famílies, turistes i esportistes deambulaven feliços, gens preocupats pel fet que el país s’acabava de quedar sense la seva segona autoritat.