A la tres
No som al 2017
És una llàstima però han passat cinc anys. L’esperit que hi havia al voltant de l’1-O s’ha perdut perquè hi ha hagut una decepció col·lectiva en un procés totalment contrari al sentiment d’il·lusió que es va aconseguir generar a partir de la sentència de l’Estatut. Diades espectaculars amb cadenes humanes, colors inundant la Diagonal, autobusos omplint Barcelona... I una ciutadania mobilitzada per qualsevol injustícia de les moltes que es van cometre. Jornades amb la plaça de Sant Jaume atapeïda, manifestacions pels presos polítics i els talls a les carreteres, avui formen només part del record. La ciutadania està desmobilitzada sobretot per dues raons. La primera, que molta gent ha patit en primera persona la persecució política exagerada d’un Estat rabiós i uns tribunals de part que s’ho han saltat tot per manipular a favor dels seus interessos.
La segona, la classe política catalana. Vulguin o no –i segurament inconscientment– han aconseguit desmotivar a tothom. Ni hi ha unitat ni s’entenen entre ells ni hi ha lleialtat ni han deixat mai el partidisme de banda per aconseguir l’objectiu anhelat per dos milions de persones.
Ja no som al 2017 i aquí és on Junts es va equivocar d’estratègia. Amb un president a l’exili i un altre d’inhabilitat, van optar per presentar una candidata que ja estava essent investigada i eren sabedors que li anirien a la saga. Sabien que la maquinària de les clavagueres no li ho deixaria passar i, com admeten alguns membres del partit en veu baixa, pensaven que la gent sortiria al carrer per defensar Borràs. Que la mobilització es faria patent de nou davant la persecució política, la gent tornaria a omplir la plaça de Sant Jaume i el suport que van rebre Puigdemont o Torra ressorgiria. I no ha estat així. Dijous, a fora del Parlament, hi havia poca gent donant suport a la presidenta de la cambra. I no ha estat així perquè des d’aquell 1 d’octubre del 2017 la desmoralització de la ciutadania ha estat contínua. I en gran part la culpa la tenen els polítics.