Passes enrere per avançar

A vegades és necessari fer unes passes enrere per agafar més embranzida. Tant de bo aquesta fos l’estratègia de l’independentisme. Però més aviat fa la sensació que caminem com un ànec, ara cap aquí, ara cap allà, sense una direcció clara. D’estratègies no en falten. Aquest no seria el problema. En tenim tantes com partits independentistes hi ha. Totes avancen en paral·lel i no hi ha manera de trobar un punt en comú. El més greu, però, no és la situació sinó el fet de no reconèixer-la. Ni la via del diàleg ni la de la confrontació no aporten res, ara mateix, al que hauria de ser l’objectiu màxim de l’independentisme: el dret a l’autodeterminació. Ni taules de diàleg ni l’encarament a la justícia. Tots aboquen allà mateix: a un desert. O a unes petites gotes d’aigua que de ben poc serveixen per refrescar l’ambient de repressió. I potser és el que ara toca. La travessia del desert deu ser el pas –no diria necessari, però sí transitori– després d’haver arribat quasi al súmmum i no haver-lo culminat. Però quan és el moment de grans dosis de realisme, els partits independentistes afarten la ciutadania de retòriques, de performances polítiques i de baralles fraternals. L’independentisme ara mateix desprèn un excés d’orgull i no vol reconèixer que ara toca fer passes enrere per tenir més impuls més endavant. Perquè la independència no és a tocar però no és un objectiu que hagi passat a la història. No es pot viure del passat, ni tampoc renegar-ne. I ara mateix, el millor que saben fer els principals actors del procés és acusar-se mútuament d’una cosa o de l’altra.

Les entitats sobiranistes són les primeres que han començat a redreçar el camí. Les dosis de realisme les tenen més coll avall. I situen el moment en fer passes enrere, bastir una nova unitat a partir de l’activisme ciutadà i tornar a agafar embranzida. Una teoria que els partits es resisteixen a abraçar. Seria reconèixer errors i fracassos i, en molts casos, significaria girar cua i cap a casa. Però la lluita partidista per l’hegemonia de l’independentisme els pot més.