Què veiem quan mirem?

Em van avisar que el títol, Què veiem quan mirem cap al cel? (2021), de la pel·lícula que passa avui per l’ombra no cabria al titular ni amb totes les trampes del món. Reduint-lo, resta una pregunta que convida a plantejar-ne d’altres: no deu ser que sovint mirem sense veure-hi? Només veiem allò que som capaços de veure o allò que volem veure? Qui treballa amb les imatges, com ara un/a cineasta, exercita la mirada per veure-hi més i donar a veure fins alguna cosa invisible? Allò que s’ha fet invisible perquè, estant davant nostre, no ho veiem? El georgià Alexandre Koberidze, el director d’aquesta bella pel·lícula que mira cap al cel sense perdre de vista el terra, és dels que creuen que el cinema, com la poesia, pot fer-nos veure la bellesa del món que passa desapercebuda en la quotidianitat, el que és meravellós dins del que és real: un rostre que somriu, el fluir de l’aigua fluvial, el moviment de les fulles, unes criatures que corren. Bona part de les imatges, rodades durant un estiu recent a la ciutat de Kutaïsi, neixen de l’observació i tenen un registre documental. Koberdize hi afegeix una veu narrativa, amb la qual imagina a partir de les imatges, i també una història d’amor víctima d’un encanteri malèfic que el cinema haurà de desfer. A més, es concedeix el gust de fer que l’Argentina de Messi guanyi el mundial del 2014. Però allò més meravellós és veure uns nens i unes nenes jugant a futbol mentre sentim la cançó Un’estate italiana, de Gianna Nannini i Edoardo Bennato: “Forse non sarà una canzone/a cambiare le regole del gioco./Ma voglio viverla così quest’avventura/senza frontiere e con il core in gola.” Dilluns: En la calor de la nit (Norman Jewinson, 1967).