‘El gendarme de Saint-Tropez’

Una cançó em revé de tant en tant des de la infantesa amb aquesta tornada: “Dou-liou, Dou-liou, Dou-liou à Saint-Tropez.” L’he sentit tota mentre, passant una d’aquestes tardes xafogoses, mirava El gendarme de Saint-Tropez (1964) cinquanta anys després de veure-la dos cops (com en el cas d’En la calor de la nit) al cinema Amèrica del meu poble. Composta per Raymond Lefèvre, Geneviève Grad, intèrpret de la filla del gendarme encarnat pel còmic Louis de Funes amb les seves ganyotes, hi canta: “Et lorsque vient l’été à Saint-Tropez//Tous les garçons sont beaux à Saint-Tropez//Toutes les filles sont belles à croquer//Au rendez-vous d’amour a Saint-Tropez.” Quasi sembla una rèplica ximpleta de Tous les garçons et les filles, que, dos anys abans, Françoise Hardy va començar a cantar dient que, mentre veia joves enamorats, ella vagava sola pels carrers amb l’ànima en pena. De la mateixa manera que aquesta comèdia, de molt d’èxit, representa l’altra cara del cinema francès en els temps en què havien emergit els directors de la nouvelle vague. De fet, tal com hi ha espanyolades, aquesta pel·lícula dirigida per Jean Girault, que no és precisament un “autor”, és una francesada. Ludovic Cruchot (De Funes) arriba a Saint-Tropez disposat a perseguir nudistes i a causa de la seva filla Nicole, que amaga que ho és d’un gendarme als pijos estiuejants, es troba embolicat en el cas del robatori d’un quadre (mal copiat) de Rembrandt. Només afegir que, a l’inici, s’anuncia que el film va ser realitzat amb l’amable col·laboració de la gendarmeria de Saint-Tropez. Demà: En una illa tranquil·la al Sud (Summer Place, Delmer Daves, 1959).