opinió
Girona sota les estrelles
A la Girona dels vuitanta l’estiu encara no existia, fins que va arribar el Festival de Músiques Religioses
Molt al principi de l’estiu, algú em va fer memòria del festival de música de Senya Blanca, a s’Agaró, inaugurat el 1956. Era el temps que la Costa Brava començava a omplir-se de celebritats, la major part provinents de l’aristocràcia, la reialesa destronada de mig Europa i un ampli elenc de capitans generals, governadors civils i uns quants ministres, amb cartera i sense. No hi feien més de dos concerts, però amb intèrprets de gran anomenada, com Montserrat Caballé, Victòria dels Àngels, Jessye Norman, Narciso Yepes, Teresa Berganza o el Ballet de l’Òpera de Viena. Al cap de poc, de tota manera, ja es podia escoltar també Lou Bennet al Tiffany’s de Platja d’Aro o Julio Iglesias i Demis Roussos a Paladium, i Johnny Hallyday, Charles Aznavour, Rita Pavone, però la trobada als jardins de Senya Blanca era comentada cada any com un signe de distinció enmig del naixent turisme de masses. “Hay momentos en que s’Agaró se nos antoja una isla dentro el prosaico mar de nuestra Costa Brava”, deia embadalit el cronista de Los Sitios. Els redactors de Presència eren menys entusiastes i aprofitaven qualsevol ocasió per enquadrar-se dins “la minoria selecta” que gosava assistir a la vetllada de La Gavina sense la prescriptiva corbata. El festival de Josep Ensesa no va sobreviure a la seva mort, el 1981, ni al triomf dels tablaos flamencs i els night clubs. Ja era bastant més del que podies trobar a Girona ciutat, on als vuitanta l’estiu encara no existia, excepte per una calor sufocant que afegia a la basarda de l’adolescència un sentiment d’exclusió més intens i tot que el del reporter de Presència. Els gironins vam haver d’esperar a l’edat de tenir fills perquè arribés el Festival de Músiques Religioses, un bateig cosmopolita insòlit que va durar dotze anys, just quan ja teníem la canalla a l’institut i no ens calia dividir l’àtom per poder sortir de nit. El buit seria compensat a la japonesa, amb una tal profusió de festivals que marejava més que un videoclip de Locomía, fins que el temps ha anat fent endreça. Dels que han quedat, el Tempo, en ple passeig arqueològic, té alguna cosa de l’exquisidesa de Senya Blanca, matisada per la democratització de l’oci. Hi pots escoltar grups com La Nevera Rosa, que versionen temes amb la gràcia de fer-te creure que tornes a ser jove i de fer ballar fins i tot una senyora de vuitanta anys mentre cridava: “Estar viu és un privilegi!”