En vida nostra

La proposta de reforma de la llei de secrets oficials maquilla el dèficit democràtic estatal, i deixa a mitges, com gairebé sempre, la regeneració democràtica després del franquisme. Es refà una llei que només ha permès desclassificar vuit documents des del 1969. El Ministeri de Presidència de l’Estat podrà classificar secrets determinats documents durant 65 anys (50 +15 anys). Tenint en compte que l’esperança de vida a l’Estat és de 80 anys d’edat per als homes i 82 anys per a les dones, poc marge atorga de rendiment de comptes en vida. No cal recordar que altres estats europeus o els EUA fixen terminis molt menors, la majoria 20 anys. Avui fa dos anys de la fuga del rei emèrit, per exemple, però esbrinar el seu paper en l’intent del cop d’estat del 23-F del 1981 no serà possible fins al 2031 o fins i tot el 2046. En vida nostra, potser, en la seva...

Aquest maquillatge o enganyifa pot ser el que apliqui Pedro Sánchez a les reclamacions catalanes i d’Aragonès de la tardor. El president i el diputat Asens reclamaven ahir buscar altres majories per reformar el delicte de sedició. El mateix president voldria que la desjudicialització “tingui efectes d’amnistia”. Molta desjudicialització hi hauria d’haver per compensar que ens trobarem el judici a la mesa del Parlament de Torrent, a la consellera Garriga, a Reguant al Suprem, es fixarà data per jutjar Jové i Salvador, la declaració de Gabriel davant Llarena, per no citar el cas dels CDR o l’exili de Lluís Puig. Més i tot quan el ministre Bolaños i el document de la taula de diàleg advertien que els canvis se circumscriuran a “l’ordenament democràtic vigent”. Després de despatxar amb el rei, Sánchez va contestar a Díaz Ayuso i el PP sobre la temperatura límit, però no a Aragonès sobre el seu “posin les urnes”, en un gest significatiu de què i de qui el preocupa. És clar que el que maniobri, espiï, permeti, pacti o decideixi Sánchez sobre l’Estat, si es classifica com secret, trigarà mig segle, almenys, a ser analitzat. En vida nostra, o no.