Sense vergonya

Des de sempre, m’ha agradat parlar amb les persones grans. Gaudir de la tranquil·litat que transmeten, de la seva saviesa, de la seva paciència i de les seves històries. Històries del passat, que recorden les d’avui. Però sovint, també, memòries que a cap de nosaltres ens agradaria reviure.

M’agrada caminar per Girona. I malgrat que la calor d’aquests dies m’ha obligat a arrossegar-me més que a passejar, trobo a faltar aturar-me, de tant en tant, amb la Pepita, en Narcís, la Carme, la Dolors, en Pep. Per a ells és perillós sortir al carrer per por de les altes temperatures. Així doncs, es tornen a veure obligats a quedar-se sols a casa. Alguns sé que segurament surten a les set del matí, amb la fresca, per comprar al mercat o per donar un tomb. Però a ells també els agrada relacionar-se amb la gent i no restar sols tantes hores.

I els seus fills? On són els seus fills i els seus nets? Segurament estan treballant, o potser han marxat de vacances. Però molts d’ells resten sols, esperant que passi un estiu que serà recordat com un dels més calorosos de la història.

Malgrat tot, l’altre dia em vaig retrobar amb un d’ells. Ens vam fer una forta abraçada, i em va començar a explicar les darreres novetats. No em va deixar obrir boca, però ja m’agrada que sigui així. De la conversa vaig tornar a constatar una realitat, i seré directa: el vergonyós tracte que donen les entitats bancàries a la nostra gent gran. Han fet servir les noves tecnologies per deixar obsolets els nostres avis i els nostres pares. I ara, si han de fer qualsevol gestió presencial, els imposen una hora concreta. Sense comptar amb les altes temperatures, ni amb les dificultats de salut dels nostres grans. Fins i tot per poder treure diners com ells sempre han fet, a la finestreta, una manera com una altra de relacionar-se amb el món. Diners que les mateixes entitats utilitzen per al seu benefici. És el seu negoci, és clar. I quan hi van, moltes vegades, sense vergonya, els continuen assessorant perquè inverteixin els seus pocs estalvis. En aquests gestors hi posen tota la confiança: són els que en saben, diuen. Però potser no saben que per als gestors l’important és el rendiment i que, sense vergonya, el dia que perdin els estalvis els diran sense embuts: la culpa és de vostè.