Marea alta
Fracàs, culpa i complicitats indecents
El fracàs i la culpa són cosins. En el fracàs i la culpa, s’hi amaga la por: la por del que pensaran els altres, de ser assenyalats, de perdre la posició de confort. El fracàs i la culpa, no els vol ningú. I és per això que hi ha alguna cosa trista, fins i tot romàntica, en el fracàs... I també en la culpa.
Des de l’octubre del 2017, l’independentisme català ha passat per diferents fases, que van des de la negació del fracàs fins a la recerca de culpables. I, en diferent mesura, encara hi ha qui no ha acabat de completar el cicle fins a l’acceptació de la realitat. L’octubre del 2017 l’independentisme va fer una cosa insòlita, exaltada i passional. I, en certa mesura, romàntica, en el sentit més estricte del terme. L’octubre del 2017 l’independentisme va fer un pas cap a la ruptura amb l’ordre establert pel poder imperant, va fer un pas per trencar amb els valors de l’statu quo i per assolir un nou estadi de llibertat.
Cinc anys després, amb la perspectiva de la distància tot es veu més clar. Es manté el poder imperant. Afeblit. Els valors de l’statu quo perviuen a cop de sentència. Afeblits. La llibertat és coaccionada en el silenci de la repressió. Més enllà del fracàs i la culpa hi ha la connivència que sosté, cada dia, una situació indigna: complicitats indecents. Complicitats que afebleixen.