Vergés i algunes històries més

De la frase final “Els meus fills què diran d’aquí a 10 anys, què pensaran d’això?” a la de l’inici: “Segur que hauríem pogut fer coses millor”, que pronuncia l’exconsellera de Salut Alba Vergés, durant 68 minuts del documental que es pot veure a la plataforma Netflix, Broken health, la producció explica més coses que un seguiment de la tasca de gestió de la pandèmia que van fer durant el 2020 ella, el seu departament i l’equip de comunicació. Sí, ella n’és el fil conductor i la protagonista amb incursió també a la part emocional personal –l’anunci amb llàgrimes del primer confinament d’Igualada deixant-hi allà la família, connexions telefòniques i el retrobament amb els fills o la història de l’ingrés del seu pare–, però es dona veu a una vintena de persones i es fa seguiment de les històries personals i professionals, amb principi i final narratiu en molts dels casos.

És el cas de la cap de control d’infeccions de l’hospital del Mar, Milagros Montero, que malgrat una situació laboral i personal estressant és capaç de dir que “poder oferir ajuda en aquest moment és un privilegi”; o d’un dels treballadors funeraris de Mémora, Jordi Fernández, envoltat de la imatge impactant de 500 fèretres en un pàrquing de dues plantes; el d’Eva Carrión, treballadora hospitalària que no es va poder acomiadar amb un enterrament del seu pare ni veure’l; el de doctors, directora, treballadors i usuaris de la residència Cugat Nursing Home, i el de la família amb quatre menors confinats sense sortir sis setmanes.

També hi apareix doblement l’epidemiòleg Oriol Mitjà per explicar la tasca en la recerca de tractaments, i la membre del seu equip Camila González, que ja adverteix que serà víctima d’una “campanya d’utilització política”. Mitjà, sempre crític amb la gestió, va ser el centre de l’enfrontament entre els socis de govern –i així queda reflectit– quan el president Quim Torra el designa assessor i li encarrega una informe per implementar una estratègia postconfinament en què ja treballava Salut, en mans d’ERC.

Al marge del debat ètic que existeix sobre la idoneïtat del documental quan encara hi ha moltes qüestions judicialitzades, com és el cas de les morts a les residències, o pendents d’explicacions d’un grup de treball al Parlament en desestimar-se reactivar la comissió d’investigació, el reportatge incideix en la crítica per la mala gestió per falta d’instruccions i material en aquests centres i, fins i tot, es pot seguir l’allau de queixes d’una reunió que rep Vergés a la residència on havia treballat a Igualada.

La pel·lícula, dirigida per Eva Niñerola i Nick Bolger, no explica res que no se sabés, però té l’impacte de testimonis i imatges no vistes i ordena cronològicament l’arribada de la covid-19 a Catalunya, no menys caòtica i imprevista que arreu. Capítol a banda, i fomentant aquest caos, s’hi reflecteixen els interessos polítics amb les topades constants entre el govern i La Moncloa per la seva recentralització en la compra de material, la uniformització de mesures i el decret de l’estat d’alarma, les negatives de tancaments perimetrals, les topades pel sistema de comptabilitzar els difunts o de com i quan aplicar els termes “desescalada” i ”nova normalitat” que tots vam interioritzar el 2020. No en queden al marge les tensions entre els socis catalans amb pel nomenament de Mitjà i topades per intervencions parlamentàries.

Les sancions per saltar-se el confinament, els aplaudiments als sanitaris i els balls al balcons, naturalment, tampoc hi podien faltar.