Fer diana al pubis

No recordo exactament a quin lloc era la font, crec que a tocar de l’arc romà de Trieste que s’empelta a la paret noble d’un edifici de pisos o en vol sortir, com la cama d’una actriu a la catifa vermella, que es descobreix de l’obertura infinita del vestit negre; l’Arc de Riccardo és una posa inesperada, un teló obert enmig d’una plaça del barri vell, coquetó i gentrificat. Fent memòria situo la font a prop de l’arc perquè abans el guia ens havia ensenyat els vestigis del teatre romà i ens havia recordat, just en un carreró estret que en altre temps havia estat el gueto dels jueus, el discurs que Mussolini va fer a la ciutat portuària el 18 de setembre del 1938 decretant les lleis racials; a mitja hora en cotxe hi ha San Sabba, un antic molí d’arròs, camp de concentració dels jueus italians. Vaig esborrar la foto de la font, perquè devia desaprovar la pintada, l’atac al bigoti de la cara escultòrica que l’engalanava, tot i l’argumentació amb la qual el guia, historiador, ens havia il·lustrat. Va explicar que simbolitzava els pirates turcs que des de l’Adriàtic atacaven les poblacions de la costa d’Ístria, el cap dels quals s’exhibia com a trofeu, encimbellat en el marc de la font. Això era la versió oficial. La popular, que no emmascara la veritat, és que era la imatge de l’emperador austríac, i d’aquí les pintades, burletes contra el poder. Podem percebre certa blanor i indulgència en la bretolada al patrimoni, que ens fa fotografiar-ho com a postal de viatge, quan l’agressió a cop d’esprai és a dictadors o personatges de perfil obscur; és l’única rebel·lió possible, com l’estàtua eqüestre de Franco decapitada al Born el 2016. Són estàtues d’homenatge de memòria indigne. És molt diferent quan s’ataca l’art que s’exposa al carrer. O quan el símbol turístic s’ha mutilat i pintat, disfressat de protesta; com tots els actes de sabotatge patits per la sireneta de Copenhaguen. Hi ha, però, en el cas de l’acció vandàlica a l’escultura, delicada i dolça, de Fidel Aguilar, a la Cort Reial de Girona, quelcom més. És una agressió masclista que apunta directament, amb un vermell que fa mal, i que fa diana als mugrons i al pubis, símbols de la feminitat, i en vol esborrar la cara, la identitat. Invisibilitzar la dona, que sigui només cos i carn: sexe. És una violació vista com una imbecil·litat de nit, executada per mascles primaris, que consideren la dona una simple femella, feta de bronze o amb cuixes flàccides i prominents, com una propietat que, en comptes de respectar i admirar, cal malmetre i ofendre, de manera maldestra, però amb la rabior de qui ni té ànima ni cor.