Qui se’n recorda, de l’Afganistan?
Un any després de la fi de la guerra a l’Afganistan totes les parts han quedat com a mentideres: d’una banda els aliats, que van prometre que no deixarien abandonats els afganesos a la seva sort; i de l’altra els talibans, que van prometre moderar-se si tornaven al poder. El panorama no pot ser més desolador. L’arribada a Madrid, aquesta setmana, d’un avió carregat de refugiats demostra la demora de l’evacuació i les dificultats per aconseguir la col·laboració del nou règim. La tornada al poder dels radicals religiosos s’ha traduït en una reculada clamorosa en els drets de les dones i l’esfondrament d’una economia ja molt tocada per la guerra civil. La velocitat amb què l’anterior govern va desintegrar-se davant l’imparable avenç militar dels talibans va demostrar una vegada més la feblesa de les institucions d’un país regit encara per esquemes tribals i feudals però, alhora, va posar de manifest la desídia occidental per un territori que només li ha interessat quan n’ha tingut garantit el control dels recursos naturals.
El darrer intent amb els Estats Units al capdavant es va saldar amb milers de vides humanes i milers de milions de dòlars en pèrdues econòmiques i el resultat és recurrent: l’Afganistan, un país amb moltes possibilitats de progrés, continua encallat en el pou dels segles, amb uns governants més preocupats per una imposició restrictiva de la religió que no pas de gestionar el bé i la prosperitat de la comunitat. Tampoc hi han ajudat mai les ingerències externes, ja sigui la bota russa, ja sigui la bota nord-americana; al final qui en paga les pitjors conseqüències és la població civil, sistemàticament condemnada a jugar-se la vida en temps de guerra i a perdre els drets en temps de pau. De totes aquestes regressions la que afecta directament les dones és especialment dura perquè les antigues experiències dels talibans la feien del tot previsible, per més que la nova fornada assegurés que havien canviat. Han de presentar informatius tapades, han de passejar acompanyades sempre per un home, les adolescents no poden accedir als instituts... Vergonya sobre vergonya.