Reclam per la Catalunya profunda

Una urgència nacional a resoldre, s’ha de potenciar amb cos i ànima la Catalunya profunda. De les moltes coses que hi ha pendents, un pas obligat és equilibrar de forma poblacional el país, una voluntat permanent d’inversió per la igualtat territorial per una vida digna, per millorar el present i assegurar el demà a les futures generacions. Cal invertir en tota mena d’infraestructures: en carreteres i vies de comunicació, i acabar una vegada per totes la connexió a internet, que ha d’estar assegurada a partir de la fibra òptica.

El país està fet un nyap a molts llocs, a massa llocs. Espanya ens frena el progrés en forma de no invertir el que, segons les seves pròpies lleis, ens toca. On és més notori és a la Catalunya interior allunyada de l’àrea metropolitana i les ciutats més grans. Cal potenciar el ferrocarril, l’actual és de vergonya, millorant-ne la freqüència, la rapidesa i el preu, invertint en noves línies. És bo recordar i fer realitat el projectat somni de ferrocarrils a Catalunya de fa més de cent anys! El projecte de la Mancomunitat de Catalunya que pretenia construir un buit ferroviari per tot Catalunya, que cap població quedés a més de 40 quilòmetres d’una estació.

Va en aquesta via la fa poc anunciada proposta d’un ferrocarril que, enllaçant amb Puigcerdà, segueixi la vall del Segre per Bellver de Cerdanya, la Seu d’Urgell i pugui comunicar amb Andorra. Aquest és un projecte més factible que altres per una raó: el caire internacional que té vol dir molt, i té molt pes el fet que hi participi un Estat independent, germà nostre, Andorra, el país del Pirineu.

En una Catalunya independent mai s’hauria oblidat un terç del país com és el Pirineu. Entre els molts somnis que es van destruir amb violència i repressió per l’Espanya oficial l’1-O i el 155 (PP i PSOE) hi ha accedir de forma veritable –ràpida i segura– als Pallars i l’Aran. El Ponent lleidatà i les zones del sud malden per potenciar el creixement que podria assolir-se amb unes comunicacions de país normal. Tot això amb el rerefons de necessitar més àrees industrials. Polígons industrials que s’han de fer des de la planificació i no amb propostes aïllades d’un ajuntament o un altre.

Cal potenciar el país en tot, és clar! No tot es pot citar aquí, però per potenciar-lo cal tenir una visió global inclusiva de tot ell. I això passa per l’esperit de ser un sol poble. Per evitar les divisions profundes fratricides, les opcions polítiques diferenciades són democràtiques i productives, en tot i per tot. Només faltaria! La cultura és una de les claus de volta per unir més la Catalunya profunda i la urbana majoritària. A partir de saber que el que és avui Catalunya està forjat per un seguit de generacions i gent que prové de comarques. El país ha anat bé quan hi ha hagut país i rerepaís. L’actual Barcelona allunyada d’exercir de capital de Catalunya és una anomalia temporal. Cal mantenir les escoles rurals, si cal esmenar la ràtio d’alumnes, s’ha de fer. Els instituts han de mantenir la gran feina que fan. Els bolos dels grups de teatre, música, dansa i tota mena d’espectacles s’han de potenciar per arribar al màxim de llocs. La coordinació entre Generalitat i diputacions, ara en mans de partits d’obediència nacional, poden fer una gran feina.

La pregunta que hom pot fer és, i si l’Estat continua igual d’espoliador i repressor, què podem fer? Apel·lar a la iniciativa privada i a fer-ho per nosaltres mateixos. Així es va fer el primer tren a la Península el segle XIX, la primera autopista al segle XX, el primer centre d’informàtica i milers d’entitats més. Algú pot creure que les negociacions presents o futures amb el govern espanyol poden fer-los canviar d’actitud. Res de res, és una argúcia tramposa d’un Estat que en res vol cedir. El seu ADN és el que palesa un elitista colonial com el Borbó Felip VI menyspreant l’orgull i llibertat de Llatinoamèrica guanyada a sang i foc per la seva llibertat precisament contra el que ell no s’avergonyeix de representar: espoli, genocidi i imposició.

L’abandó en què l’Espanya oficial té el seu propi país profund és delictiu. I no volen pas canviar-ho. La caterva secular dirigent espanyola només mira pel seu poder, interessos i els seus privilegis de casta. Per cert, dreta i esquerra pensen i actuen igual. La prova són els fets. La Catalunya profunda necessitat sang nova i gent. Depèn de tots.