Totxo davant del mar

Des de Malgrat de Mar a Alcanar, deixant al marge l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta és l’àrea que afecta el pla director urbanístic (PDU) de revisió de sòls no sostenibles del litoral que va aprovar abans de les vacances la Comissió de Territori de Catalunya. Un fet que provocarà que 50.000 habitatges projectats no es construeixin. Quan t’adones de les dades, penses: “Ja era hora.” Tocava que algú posés seny i aturés la destrossa del litoral català. Sovint trinxat només per fer-hi apartaments que s’utilitzen dos mesos l’any i que els deu restants estan tancats.

La Costa Brava en queda al marge: no perquè no estigui destrossada, que ho està. És perquè aquesta mateixa figura proteccionista ja s’hi aplica des de fa alguns anys. En aquest temps s’ha fet endreça i segur que ha comportat aturar alguns projectes monstruosos, però no tots. Només s’ha de veure com s’està destrossant, altre cop, la muntanya de sa Riera de Begur. La febre constructora torna a assolar la Costa Brava, per molta figura urbanística que s’hi apliqui. A Catalunya, en lloc de dedicar-nos a conservar un patrimoni natural d’incalculable valor, ens dediquem a fer xalets. I sovint sense cap tipus de control administratiu.

La proposta de Territori pot estar carregada de bondats. No n’hi ha cap dubte. Però l’única manera d’aturar la degradació del litoral –que després ens dediquem a vendre turísticament– és posant diners sobre la taula. Aquests terrenys són d’algú i, depenent de la qualificació urbanística, engegarà processos judicials en sentir-se lesionat. Mentrestant, els ajuntaments es desfermen pensant que com més habitants tinguin més diners rebran de l’Estat. I no tenen en compte què suposa això quant a serveis i manteniment. La compra de terrenys per part de l’administració –sigui quina sigui– s’ha demostrat com l’única via vàlida per a la preservació. És el que es va acabar fent amb el paratge de Castell, a Palamós, que també estava en perill. Si no hi posem remei, d’aquí a unes dècades els qui quedin faran el mateix que nosaltres: lamentar-se de les bestieses que van permetre els que hi havia abans.