Damm, un bon exemple

Tinc una mania especial de seguir l’evolució de les empreses mitjanes catalanes, que són les més abundants en el nostre panorama industrial. Em preocupa la venda d’empreses catalanes que guanyen diners a les estrangeres o de l’Estat espanyol. Per desgràcia n’hi ha moltes i representatives: Freixenet i Codorniu en són dos bons exemples. He comentat molt sovint que Catalunya està mancada de capitals d’una certa importància, més per raons polítiques que econòmiques.

Quan parlem de Damm, parlem d’una cervesa catalana indiscutible, tot i el seu d’origen alsacià, que ha realitzat una forta expansió en els darrers anys. La primera vegada que vaig anar a Madrid, vaig demanar una Estrella en un bar i em van mirar estranyats. Atemorit, vaig demanar aleshores un Cacaolat i la mirada del cambrer que estava darrere del taulell es tornà més ferotge, ja que aquesta marca tampoc tenia mercat a Madrid.

Fa uns anys, el president de Damm decidí vendre les accions a una empresa estrangera que li feia una bona oferta. Va tenir una acció de cavaller: va oferir les accions als consellers al mateix preu, per si volien comprar-les. Els consellers catalans van buidar les seves butxaques i s’adonaren que les seves possibilitats dineràries quedaven per sota del que demanava el president. Un dels consellers, que era madrileny, tenia la capacitat dinerària i va comprar totes les accions. D’aquesta manera es convertí en el principal accionista i nou president de la cervesera.

L’actuació de nou president ha estat sempre correctíssima. Ha deixat la gestió bàsica en mans dels executius catalans i no ha fet res per amagar la catalanitat de l’empresa defensada per aquells executius. La Damm guanya diners. Durant uns anys cotitzava a borsa, però va sortir del mercat de capitals per tal que les accions es quedessin dintre del grup que havia estat el fundador de l’empresa i dels altres socis que s’hi van afegir durant els primers anys.

Damm va tenir sort en trobar una persona que li va solucionar el problema econòmic i que mantingué els principis de l’empresa. M’agradaria pensar que aquell gest que va tenir el nou president de la Damm –fill d’un ministre franquista– el tindrien empresaris catalans.

Actualment, els consellers que es trobin en aquestes circumstàncies i que no tenen prou potència financera, podrien fer una visita a la Generalitat de Catalunya i explicar el seu problema. Potser el govern català no el podria resoldre, però podria fer gestions per trobar un o uns empresaris o financers catalans disposats a completar la compra de les accions en venda. No s’haurien trobat compradors per a Codorniu i Freixenet, si els consellers del grup haguessin fet una gestió amb la Generalitat? Em sembla que els catalans no ens defensem gaire a l’hora de vendre les empreses a un personatge foraster. Si seguim aquest camí, Catalunya no tindrà mai una gran empresa. Segons he vist a la televisió, la Damm exporta a quaranta-un països, però si anés més sobrada de capital, podria fer-ho amb més força, augmentar la seva participació a Cacaolat i mantenir la seva posició d’empresa arrelada al nostre país, que fa una obra social i esportiva important.