Opinió

Raça humana

Això té un nom: vergonya infinita

Un dels dies que més vergonya aliena he sentit en l’exercici de la professió, sumant els prop de trenta anys d’experiència, va ser el dissabte 26 d’agost del 2017. Aquella tarda hi havia convocada al centre de Barcelona una manifestació contra el terrorisme –se suposava que unitària– després dels lamentables atemptats, uns dies abans, a la Rambla i a Cambrils. A alguns, d’ideologies diametralment oposades, la guerra de banderes els va dur a oblidar el despietat motiu que els havia conduït fins allà. El respecte a les víctimes i als seus familiars el van reservar per a una altra ocasió, suposo. Torno mentalment a aquelles escenes repugnants cada cop que topo amb les xarxes socials del company i amic Paco Espiga, on manté un tuit fixat des de fa quatre anys que recorda que va viure una experiència similar el dia que es recordava les víctimes coincidint amb el primer aniversari de la massacre. Ahir no vaig trepitjar la Rambla –i crec que en dono gràcies– però sembla que aquelles dues jornades van ser força premonitòries dels dies que més endavant ens tornarien a fer pujar els colors a la cara a una gran majoria. L’afany de protagonisme polític va tornar a trepitjar l’honor de les víctimes, convertint l’homenatge en una jornada per a l’oblit. Entre els que aprofiten qualsevol ocasió per fer-se notar, els que no saben què és el respecte ni s’espera que ho aprenguin, i els que estiren de qualsevol fil que permeti deixar com un drap brut el seu rival polític, això no hi ha qui ho salvi. Només confio que les víctimes vetin déu i sa mare en el proper acte que organitzin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.