Llum i foscor sublims

He vist la llum. He vist Turner al MNAC. L’he tornat a veure després d’un primer contacte a la Tate, quan era jovenet, i quan l’ha programat el CaixaForum. El gran paisatgista romàntic Joseph Mallord William Turner (1775-1851) torna ara dins la primera exposició que li dedica el MNAC: La llum és color. La llum i el seu poder sublim, la seva força per traslladar-nos d’un estat emocional a un altre, de la calma a l’admiració, de l’alegria al drama. I això ho va fer pintant els paisatges dels viatges que feia als Alps, a Lucerna, a Grenoble, a Venècia o a la zona dels llacs d’Anglaterra. Fins i tot es diu, i la pel·lícula Mr. Turner (que ara he recuperat) ho representa, que es va fer lligar al pal d’un vaixell durant una forta tempesta per poder pintar de memòria el que havia experimentat en aquest cara a cara amb la natura. La cerca del sublim, influenciat pel pensament d’Edmund Burke, el va fer llançar la seva pròpia filosofia i estètica a través de paisatges, naturalistes, topogràfics o històrics i mitològics. I les idees de Newton o les de Goethe, els avenços de la ciència, li van fer afirmar que llum i foscor eren valors visuals equivalents. La sublimitat de la llum no podia existir sense la sublimitat de la foscor. “Tant de bo tingués un color per fer-les més negres”, diuen que deia cap al final de la seva carrera, quan forçava els foscos de les seves figures. I el sol? Aquest sol que tantes vegades pinta Turner. El sol és Déu, font d’alegria, el més bell dels éssers, deia. La sublimitat màxima, aquest acostar-se a través de la seva pintura cada vegada més difuminada, més simbòlica o abstracta. Turner llueix, com també ho fan els dibuixos de pintors catalans com Marià Fortuny o Baldomer Galofre, o Lluís Rigalt i Nicolau Raurich, entre d’altres que també es poden veure al MNAC agrupats sota El batec de la natura. Tot ens interpel·la aquests dies en què la natura també ens diu cara a cara que estem a punt de carregar-nos allò que l’art fixa com a sublim.