Tant se’ns en fot

L’inici del final de l’estiu, després del breu respir que ens ha regalat la pluja, és temps per fer balanç, de sospesar els pros i els contres d’aquest període vacacional, qui l’hagi gaudit, és clar.

Un estiu sense restriccions, dominat per una voràgine consumista atiada per un munt de mals presagis, en un ambient de fi del món, que em deixa sentiments contradictoris, impossibles de conciliar.

Celebro haver pogut gaudir del mar; de tants racons de la nostra estimada Costa Brava; de la magnífica Marisa Monte, i dels fabulosos Paquito de Rivera i Chucho Valdés al festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols; de l’intimíssim Joan Dausà al festival de Cap Roig; dels Dimanches a Bamako de l’Amadou i la Mariam al White Summer de Pals; de les nits serenes; de les caminades i pedalades per tantes i tantes rutes del nostre entorn, quan el risc d’incendi ho ha permès; de la companyia de la gent estimada; de la descoberta de noves amistats, i del reflex impressionant de la lluna plena brillant com mai. Tot això ha estat per mi aquest estiu que ara minva i del qual m’acomiado amb certa recança però feliç d’haver-lo viscut.

A l’altre costat d’aquest sentiment hi ha la constatació –que m’entristeix i molt– que l’espècie humana s’aboca irremeiablement a l’autodestrucció amb la mateixa passió que s’ha entregat a la diversió aquest estiu: papers, ampolles de plàstic, llaunes, vidres, tovalloletes, cigarrets, cartrons, bosses, són només alguns dels elements que alguns humans han escampat arreu de les vores dels camins de la costa i les muntanyes; brutícia urbana; gestió incorrecta de les deixalles domèstiques, incivisme i consum irresponsable segueixen deixant empremta arreu, com si la crisi climàtica estigués de vacances; com si aquest parèntesi fos també una llicència per matar; com si no anés amb nosaltres; com si tot això no fos res més que una assignatura pendent que podrem recuperar a la repesca del setembre, o a la convocatòria extraordinària; com si l’escalfament de l’aigua, les altes temperatures i la virulència dels incendis no fos cosa nostra, ni les sequeres dels pantans ni les severes inundacions. Sembla doncs que tot això tant se’ns en fot.