Polígons i pèndols

Llegeixo en un estudi sobre arquitectura i diferència de gènere que els desplaçaments de les dones a l’espai urbà responen a un traçat poligonal, mentre que els homes s’hi solen moure en un sentit pendular. Aquest dibuix bidireccional és el que correspon a algú que freqüenta quasi sempre els mateixos llocs: la feina, el local social, l’estadi de futbol o el gimnàs, en un trajecte invariable d’anada i tornada. En contraposició a aquesta vida recta, la figura del polígon descriu la pluriocupació de les dones, que acudeixen igualment a la feina, però també al mercat, a l’escola per portar-hi o recollir els fills, a la casa dels parents malalts o desvalguts per tenir-ne cura, al club de lectura de la tarda, potser al cinema o al teatre un cap de setmana mig alliberat. La vida de carrer de les dones, condicionada per les tasques domèstiques i familiars, no pot ser tan lineal com la dels companys masculins, pel que sembla, no només perquè no depèn exclusivament dels seus desitjos o necessitats, sinó de les obligacions contretes de grat o per força amb els altres. I més encara pel fet que, a certes hores, la ciutat es torna un espai insegur que obliga a modificar itineraris i fins i tot alguns hàbits; per exemple, a agafar el cotxe o el transport públic per cobrir un trajecte que en circumstàncies favorables es faria tranquil·lament a peu. El mateix estudi constata que la majoria de vianants de les ciutats són dones, mainada i gent gran, però estan dissenyades a propòsit perquè s’hi sentin còmodes els homes diguem-ne en plenitud; és a dir, consagrats al seu bressoleig embadalit.