No acomiadarem el dol

Subscric les paraules de Dolors Sabater a Prada, però com diu el jovent d’ara, “serà que no”. El dol no s’ha donat per acomiadat i va per llarg que li donin, bo i que alguns ens preguntem encara per qui o per què el fem, aquest dol. És possible fins i tot que durant anys ens quedi imprès en el caràcter i a la pell. Com passava amb l’externalització del dol no fa pas tantes generacions. L’àvia Neus, nascuda el 1905, va quedar viuda amb 47 anys, el 1952, sis anys abans que nasqués jo, quan va morir l’avi Joan. Sempre més, fins al 1978, que va morir ella, l’àvia Neus va anar negra o de mig dol negre amb petits detalls blancs. Li ho vaig veure els vint anys que vàrem compartir. En el dia a dia i en les festes familiars, les úniques festes que per a ella existien. És com ho feien les dones d’aquell temps. No es plantejava mai si n’hi havia prou, de convalescència i de dol, que és el que diu Dolors Sabater (i amb raó) de la política catalana actual. Temo que els polítics catalans de l’actual conjuntura presenten l’estat d’ànim de les dones de la generació de l’àvia Neus i que, com elles, conviuran sempre més amb el dol. “No hi ha cap excusa –diu Dolors Sabater– per no seure i començar a bastir una estratègia conjunta que no estabilitzi l’Estat, sinó que faci més clar el conflicte davant d’Europa i davant del mateix Estat.” I segurament té raó. No hi ha cap excusa, però hi ha un motiu. La por que ha generat la repressió de l’Estat espanyol.