Mandra

De tots els pecats capitals, la mandra és el que té més virtuts. És una aspiració generalitzada. La gent treballa tot l’any d’una manera desaforada per poder passar el mes d’agost fent mandra. Jo mateix estic escrivint aquest article amb molts dies d’antelació només per poder pensar que ja el tinc fet i que em podré dedicar a fer el mandrós de seguida que l’acabi. La mandra ha estat el motor de la meva vida. La multitud de savis que han fet l’elogi de la mandra sempre n’han remarcat el seu valor com a força creativa. Els ganduls no poden perdre el temps: s’ho juguen tot a pensar la manera més eficient de resoldre els temes amb la mínima inversió de treball. Són inventors nats, ocupats en fer les coses més fàcils i amb menys esforç. Per això, sovint, tot ho resolen al darrer minut: un nivell de productivitat espectacular! Optimitzar la despesa d’energia és l’encomiable i responsable objectiu del ciutadà desvagat. Els mandrosos vocacionals són buscadíssims entre els programadors informàtics. Només un gandul de raça és capaç de trobar dreceres insòlites davant de problemes complexos i, així, facilitar-nos la vida. I no es pot obviar el que tothom sap: molts problemes es resolen si se’ls deixa viure tranquils. Evitar la temptació de voler arreglar-ho tot –tan típica dels milhomes del meu país– és la manera generalment més ràpida de fer desaparèixer el problema. Ara, per no fer res, cal tenir autèntica fusta de mandrós. No tothom està dotat per a la mandra, és veritat, però no hi ha res que no es pugui aprendre. Els anys ensenyen que hi havia algun motiu important perquè algunes coses ens fessin tanta mandra de fer. Amb el temps, un comprèn que la mandra no és mai gratuïta: és el millor mecanisme de què disposem per saber que hi ha coses que no ens convenen. Si, com a Hamlet, actuar en algun sentit ens genera dubtes, és per algun motiu i l’amiga mandra ens posa alerta de seguida. La mandra és exigent, però val la pena fer-li cas.