Tenim un problema

Lluís Llach va publicar una foto a Twitter on apareix una parella musulmana davant del mar, ell amb banyador i ella amb burca. La piulada s’acompanya d’un text breu i intravenós (“Fa pensar”) i interpel·la sobre la vulneració d’un dret humà tan bàsic com la igualtat de gènere. Resultat? Es desplega una campanya en què Llach és titllat de racista. La independència ideològica d’Albano-Dante Fachín i Antonio Baños incomoda sectors que redueixen la política a simple militància. Resultat? Fachín i Baños són apostrofats amb l’etiqueta de criptopostconvergents per persones que ja de ben petites devien caure a la marmita de la puresa ideològica. Molt sovint, per decapitar raonaments que encara que no siguin del nostre gust haurien de ser avaluats, es fa ús i abús d’adjectius com masclista, reaccionari, conservador, boomer, liberal, revisionista... Són qualificatius que, a algunes persones amb peresa intel·lectual, els dispensa d’empolsegar-se i de baixar a la noble arena del diàleg civilitzat, allà on els arguments es tempren per la seva qualitat i no per la força coercitiva o pel valor de mercat en l’oficina de col·locació en què s’han convertit la majoria de partits polítics.

La tirania d’ultradreta no està sola. Troba un eficaç company de viatge en una esquerra dogmàtica que a través d’anatemes es mostra disposada a avortar l’examen públic dels fenòmens socials. Què pots pensar quan hi ha grups d’esquerres que refusen perseguir un acte criminal com l’ablació i, si tu hi estàs en contra, t’acusen “d’estigmatitzar les comunitats que la practiquen”? Resultat general? Hipertròfia d’un dogmatisme que provoca necrosi en la llibertat de pensament, la capacitat de crítica i la necessària confrontació d’idees en democràcia. Avui l’esfera de debat públic està amenaçada per la ultradreta, sí. Però també per una esquerra teològica i autoconcloent, disfressada amb les vestimentes emfàtiques de la correcció política i d’uns principis minerals imposats com a impermeables.