Anar-hi o no anar-hi

Aquesta és la qüestió, com diria Hamlet, que es debat a moltes llars independentistes aquests dies previs a la Diada Nacional de Catalunya. Hi hem d’anar, a la manifestació convocada per l’ANC a Barcelona? És evident que el clima polític de baralla constant entre Junts, Esquerra, la CUP, les entitats sobiranistes i faccions diverses contribueix, no ja d’ara, sinó des de fa temps, i molt, a la renúncia ciutadana per continuar reivindicant la independència, allò que tots sabem que és l’única solució perquè Catalunya pugui sortir de l’atzucac polític, econòmic, cultural i lingüístic en què es troba des de fa anys. Un pou que cada cop es farà més fons, si continuem lligats a aquest estat en descomposició que és Espanya.

Aquesta Diada farà 10 anys de la gran manifestació del 2012, quan es van desbordar totes les previsions i el moviment independentista, que ja escalfava motors des de feia temps, va esclatar com mai molts hauríem pensat que ho faria. En farà cinc també de l’1-O, la jornada de desobediència civil més àmplia feta mai a Europa, malgrat la repressió espanyola. Dues dates per al record i per a la memòria que, en comptes de fer-nos anar cap enrere, ens haurien d’esperonar a continuar en el camí de la reivindicació.

Dèiem que la divisió en el moviment independentista és un factor clau de desmobilització i que, degut a això, molta gent triarà el “no anar-hi”, en comptes de l’“anar-hi”, en una dicotomia que, anys enrere, no tenia cap sentit. Malgrat tot, crec que escollir no ser a Barcelona per la Diada no és una bona opció, per molt que, per exemple, no ens pugui agradar la deriva actual de l’ANC. Una raó ben simple pot ser fer memòria de les dues dates que comentàvem fa un moment. Només per això ja val la pena triar l’“anar-hi”. Però la raó principal per ser-hi és per fer pinya de nou i demostrar que continuem ferms i a punt. I que, encara que no ho sembli, som molts i més que serem.