Apunts d’estiu
Ara que som a final del mes d’agost es pot repassar com ha anat l’estiu. He tingut la sort de poder veure costes més llunyanes que la nostra Costa Brava i n’he pogut extreure diverses conclusions.
A primera hora del matí, pràcticament amb el primer raig del dia arribàvem a una cala paradísiaca de Menorca, amb una aigua turquesa que feia honor al seu nom. El que em va cridar l’atenció va ser que una parella va estar ben bé una hora fent-se fotos. Clarament, aquelles fotos que havien d’omplir un post a Instagram o per a una story que fos ben dinàmica i pogués fer enveja als que des de l’altre costat de la pantalla ho veiessin. La pregunta que em vaig fer és si van saber gaudir prou d’aquell moment o, com passa massa sovint, l’important és mostrar allò que hem fet per sobre de totes les coses. No sé si eren feliços, però almenys que ho sembli en el seu compte d’Instagram. Com aquesta parella en vaig anar trobant al llarg del viatge. A mi m’agrada molt fer fotos, però un dia vaig decidir que només en faria amb el mòbil per minimitzar el temps que dediqués a plasmar allò que m’agradava i volia immortalitzar.
Una costa sublim, la menorquina, però que no té res a envejar a la que tenim a tocar entre Blanes i Cadaqués, com diu la cançó. Els tics de postmodernitat em van superar en un restaurant de Mallorca. A la carta hi figurava amb lletra gran “nigiri a la mallorquina”. Ja d’entrada em va encuriosir què podria ser aquell concepte propi de la cuina asiàtica a l’illa més gran de les Balears. No vaig ser l’únic i a la taula del costat van gosar preguntar al cambrer. L’explicació era que es tractava d’una llesca de pa sucat amb tomata que venia l’al·legoria del nigiri, tan popular a la cuina japonesa, almenys a la que ens ha arribat en massa a casa nostra. Per tant, allò tan exòtic que podria semblar d’entrada, el “nigiri a la mallorquina”, no era res més que una tapa de tota la vida, amb arrels molt fondes a la península Ibèrica i també a casa nostra. És obvi que la cuina asiàtica està de moda, però hi ha certs salts mortals que fan certa basarda.
Dos apunts d’un estiu que ens ha tornat a deixar fer vacances sense mascareta i anar al destí que hem volgut sense pensar gaire ja en el maleït virus.
