Quan el cel ens cau a sobre

Pedres de deu centímetres de diàmetre que ho colpegen tot amb la força d’uns deus enfurismats i crits de por de criatures de fons. Dantesques i terribles, les imatges de la pedregada que va caure dimarts al vespre al Baix Empordà i el Pla de l’Estany ens tornen a colpejar a tots la cara i la consciència amb la contundència d’un canvi climàtic que alguns encara gosen qüestionar. Un cop i un altre, les pedres cauen impunement i ho colpegen tot, violentes i absurdes com profund deu ser el dolor que m’imagino que sent la família de la nena de 20 mesos a qui aquest terrabastall meteorològic ha arrabassat la vida. Fa anys, fins i tot dècades, que els científics ens ho estan advertint: ens hem de preparar per a l’augment de les temperatures i els episodis de temps violent. Però com et prepares perquè de sobte et caigui el cel a sobre? Com ens podem acostumar a veure amb impotència que els elements se’ns giren tant en contra? L’emergència climàtica no són només els milers de morts en les inundacions del Pakistan o les urbanitzacions cremades per incendis a Califòrnia. Aquest estiu n’hem tingut un tast amb onades de calor una darrere l’altra. El més trist és evidentment la pèrdua de vides i els ferits, però també ens hem de començar a mentalitzar dels danys materials que tindrem, més enllà de teulades i vidres destrossats. Algunes pòlisses d’assegurances ja puntualitzen que els danys provocats pel canvi climàtic no es cobriran. El cel ens caurà al damunt i no tenim preparats els paraigües que ens salvin.