Fins després

“Abans de res m’enutja el món / i com de grat admet / que s’esdevinguin fets desmesurats. / Doncs, enutjat estic del món, / que puja amunt i més amunt, / i a la fi, d’inici a fi / res no hi reïx, tot és fallit, / tot és mesquí.” Aquests versos del poema L’enuig –l’enuig és, dins la poesia trobadoresca, una enumeració de circumstàncies que irriten el trobador– els va escriure Jordi de Sant Jordi al segle XV, els canta Josep Tero al seu treball Fugir i salvar-se, i em corprenen de tan actuals que sonen. Avui els faig servir d’endreça als lectors que heu tingut l’amabilitat de llegir-me tot aquest temps (els escriptors escrivim perquè ens llegeixin, o sigui que moltes gràcies). I moltes gràcies també al Punt Diari, a l’Avui i a El Punt Avui, que en èpoques diferents m’han convidat a escriure en les seves pàgines.

Els articles que he escrit durant aquests últims quatre anys no han estat canònics; hi he explicat d’una manera molt personal les coses que m’han alegrat, agradat, meravellat, i també les que m’han preocupat, deprimit i fet enfadar. I m’adono que mes a mes, cada vegada més, els meus escrits s’han tornat queixosos, decebuts, lúcidament desencisats. He abocat molts problemes al paper i he donat poques solucions. En part és per això que deixo d’escriure en aquest espai, perquè no trobo respostes enlloc. I perquè arriba un moment que et sents clamar al desert, repetir-te, i tot et torna a la boca i té un gust agre. Res no es mou i sempre som allà mateix. La repetició m’incomoda, no avancem, tenallats, donem voltes a les mateixes coses, som una roda que no s’atura, una obsessió buida i inútil. Apunto quatre qüestions que m’han ocupat i preocupat molt: la independència, el català, l’alerta climàtica i la pobresa. Però de què serveix, sincerament, de fer un altre article parlant del fracàs del procés, que ens ha tornat escèptics i desencantats, o un altre escrit –l’enèsim– parlant de l’estat de la llengua catalana, o una altra humil alerta sobre l’emergència climàtica, o un nou clam angoixat sobre la gent que no arriba a final de mes? De res. No serveix de res. No hi ha esperança. La sequera dels rius i dels pantans és una al·legoria de la capacitat de resposta i de revolta del món.

No hi ha esperança. Mireu, si no: la conferència de les Nacions Unides ha estat incapaç de posar-se d’acord per salvar els oceans. Doncs els oceans es moren: adeu, mars! Sembla impossible, oi? Doncs és veritat. Els polítics catalans no es posen d’acord per fer la independència: en són incapaços. Doncs no serem mai independents; l’independentisme està dividit, i és ben normal: l’espectacle de declaracions i piulades fa plorar, no hi ha en els líders categoria moral ni intel·ligència ni bondat ni generositat. La llengua a l’escola es polititza, ja no sabem on som: com hem quedat, amb el 25% de castellà? Sigui el que sigui, vindran noves sentències i la llengua recula, sempre amenaçada i qüestionada. Sembla mentida, oi? Doncs és veritat.

I la pobresa! Una mena de pell freda, una cuirassa gruixuda, fruit del costum i la impotència, se’ns va posant a sobre; potser la necessitem per suportar-ho: hi ha famílies pobres que són expulsades de casa seva i tirades al carrer, i no s’hi pot fer res; gent que passa gana i ningú no hi fa res; gent que treballa i continua essent pobra; gent que agafa una pastera per salvar la vida, i naufraga, i no s’hi pot fer res; nens petits que pateixen pobresa energètica, que és un eufemisme per dir que passen fred a casa, i no s’hi fa res. Hi ha lloguers abusius (a Barcelona s’arriben a demanar 6.000 euros de fiança i un sou mínim de 2.000 euros per accedir a un pis de lloguer); segurament és legal, però és immoral, i ningú no hi fa res. Però tot això, en el fons, ja no té gaire importància, perquè a la central nuclear de Zaporíjia, tan lluny i tan a prop, van estirant la corda i la corda es trencarà i naufragarem tots.

I sí, és veritat, hi ha gent extraordinària. Gent del carrer, sense càrrecs, silenciosa, que treballa per a la comunitat: els que fan voluntariat, els que reciclen tan bé com poden, els que fan #mantincelcatalà, els que treballen a l’AFA de l’escola, els que aniran a la manifestació de la Diada... Sense vosaltres tot seria molt pitjor. A tots vosaltres, doncs, fins després.