Síndrome postvacacio-nal

La tornada a la rutina laboral i educativa ha tornat a treure a la conversa pública allò de la síndrome postvacacional. Diuen els experts que no és ben bé una malaltia, sinó que es tracta d’un “trastorn adaptatiu” que té un de cada tres treballadors a l’hora d’acabar les vacances i posar-se a pencar. També expliquen els mateixos savis que la podrem reconèixer per les sensacions de manca d’energia, de manca de motivació i de tristesa. Fa pocs dies sortien a la televisió pública un parell de psicòlegs explicant com s’hauria de superar aquest duríssim escull vital a partir d’una incorporació gradual a les responsabilitats: a poc a poc i bona lletra. “Tornem de les vacances i comencem a treballar com si no hagués passat res. Això no és del tot saludable”, explicava una col·legiada. La tradició catòlica ens havia inculcat que tal cosa tenia un altre nom i que era un dels set pecats capitals. Se’n deia “mandra” o “peresa” i nostrosenyor ens castigaria ben fort si no érem capaços de sobreposar-nos-hi. Hem anat d’un extrem a l’altre: de ser-ne els principals culpables com a pecadors, passem al paper de víctimes indefenses. Ara tenim un trastorn que mereix compassió i comprensió. A diferència dels pecadors o culpables, les víctimes no poden ser qüestionades. Daniele Giglioli, professor de literatura comparada de la Universitat de Bèrgam, va publicar l’any 2014 un assaig titulat Crítica de la víctima, en el qual explica que assolir el paper de víctima dona prestigi, reconeixement i blinda contra qualsevol crítica o dubte. “Com podria ser la víctima culpable o responsable d’alguna cosa?”, es pregunta. Recrear-nos dramàticament, amb planys i brams, en una pulsió que tots sentim d’una manera o altra –la de voler continuar amb l’hora del pati– no sé fins a quin punt ajuda els individus adults quan es tracta de tirar endavant amb la nostra existència.