Hem tornat als anys vuitanta

Als que estem en la cinquantena molt sovint ens sembla que hem tornat a l’època daurada de la nostra joventut, la dècada dels vuitanta, que va ser daurada per nosaltres però força negra per a la resta del món. No és cap exercici de nostàlgia, per bé que a tots ens agradaria tenir la salut, l’alegria i l’empenta d’aquells temps. És la constatació que estem tornant enrere. Llavors teníem dues grans superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, que feien augmentar el nivell d’angoixa amb el malson de l’apocalipsi nuclear. Ara tenim més o menys els mateixos actors enfrontats, amb Europa al mig del tauler d’escacs patint per l’energia, i la Xina que s’ho mira de lluny. A la por nuclear hi hem afegit l’angoixa climàtica, més amenaçadora i constatable. Com va passar als vuitanta, els preus s’han disparat, la inflació no s’atura i som cada cop més pobres. Les retallades socials que van impulsar la Thatcher i en Reagan sembla que tornen a trucar a les portes. A nivell nacional no sé si estem millor, vistos els conflictes interns que viu l’independentisme, que arriben a fer vergonya aliena. També tornem a trobar grups nazis i feixistes que surten al carrer a martiritzar gent impunement per ser gai, negre, pobre o simplement diferent. El jovent es casa amb cerimònies tradicionals, malgrat els esforços de la generació anterior per ser originals. Això sí, no tenim la desgràcia de l’heroïna, que va trencar tantes vides, i s’ha pogut contenir la catàstrofe de la sida. Tant de bo puguem comparar-nos aviat amb els noranta. Com a mínim teníem bona música.