Dependents del temps

Després de diversos intents fallits de trobar una data per a la vetllada, a les acaballes de l’agost finalment vam coincidir. Fem una repassada d’aquestes tres mesos i se m’acut dir que, en el meu cas, si sumo els dies en què realment he experimentat un cert gaudi, me’n surten, a tot estirar, quinze. “Quinze?!”, exclamen les amigues, sorpreses per aquest recompte, que consideren tota una victòria enmig d’aquestes temperatures impossibles que hem suportat com hem pogut. Els que tenen aire condicionat a casa, engegant-lo poc per por a les factures de la llum (o això ens han dit). I els que no en tenim, assegurant que si n’haguéssim tingut, segur, segur que l’hauríem fet servir (o això ens volem creure). Hem passat les setmanes pendents, o més ben dit dependents, de les previsions meteorològiques: dels avisos per risc per incendis, per risc d’aiguats i de les alarmes per la sequera. Però cap expert d’aquests que escoltem nit i dia i pels quals professem una autèntica devoció no va advertir-nos de l’episodi que dimarts va venir a cloure un estiu per oblidar: una pedregada mai vista que va causar la mort d’una nena de vint mesos a la Bisbal d’Empordà. D’acord. Poden dir que hi ha fenòmens impredictibles. Molt bé, dic jo, doncs potser mereixerien menys atenció.