opinió
Pedres
És una conseqüèn- cia i una reacció, segons com es miri
Havia pensat que l’article que avui llegiu parlés dels festivals de música de comarques gironines, festivals que omplen de vida molts vespres d’estiu, parlar de com el nostre territori està ple d’escenaris privilegiats, a Girona, a la Costa Brava, a la Garrotxa, a la Selva, a la Cerdanya; volia enllaçar-ho i acabar parlant de com vaig gaudir al concert de Texas al Portal Blau a Empúries. També fa temps que em ronda la idea, ben diferent, d’escriure sobre les més que nombroses plantacions de marihuana que van trobant els Mossos d’Esquadra a la nostra demarcació, fer-ho en clau d’humor recordant bons i vells amics fumetes d’èpoques de joventut i fent un repàs dels boscos, voltants de pantans i ubicacions diverses d’aquests gardens especials. Però aquesta mateixa setmana una conversa i un fet desmesuradament trist em porten a fer canvi de plans.
Primer la conversa, tot comença amb un “Ens estem carregant el planeta” i a partir d’aquí tota l’estona que us vulgueu imaginar d’opinions diverses, sobre què fem i què no fem uns i altres, que si l’ús del plàstic, la societat de consum, que si el negoci del gas, fins a arribar a la reflexió que ens atura, “Potser és el planeta que ens està fent fora”, aquest canvi climàtic de què fa tants anys que parlem i al qual no hem sabut posar aturador és una conseqüència i una reacció, segons com es miri. El planeta ha sobreviscut a glaciacions, erupcions, ell fa un reset i continua viu. Aquesta setmana a la Bisbal d’Empordà han caigut bombes del cel, i això és sempre una declaració de guerra. Moltes empreses, comerços, granges de la Bisbal han resultat afectats per un pedregada mai vista ni viscuda al municipi, molts particulars fan cua pacientment per ser atesos per l’assegurança i arreglar el més aviat possible els desperfectes dels habitatges i vehicles, i el més terrible de tot, la pèrdua de la vida d’una petiua de 20 mesos als braços del seu pare, em sembla tan injust. El meu condol i suport. No faré cap reflexió ni instaré perquè treballem per la sostenibilitat del planeta, no escriuré res que pugui semblar un alliçonament barat. Us desitjo vida i espero viure i, per molts anys, gaudir de concerts en escenaris privilegiats que tenim ben a prop i retrobar-me amb vells amics que ja no fumen porros, com a mínim davant meu.