Acte de fe
Crec en l’Empordà, que és un, únic i sagrat. Crec en el seu cel, esclat del blau, esbandit per la tramuntana. Crec en els alzinars i suredes, fressats pel senglar, on apareixen a la tardor les clapades de ceps, rossinyols i escarlots... Crec en la seva plana, simfonia de verds, pautada per l’arada, on arriba la saba fecunda de la Muga. Crec en els vessants del coster, grisos de brucs i argelagues, feixats pedra a pedra amb paciència infinita. Crec en la mar empordanesa, esquitxada d’esculls i niells, on els gavians escometen l’onada un i altre cop. Crec en els nostres mites: les bruixes de Llers; el bruel de Castelló; la maça de Rotllan, clavada al bell mig de Maçanet de Cabrenys; la dama de Quermançó, que descobrí massa tard la gràcia del pa amb nous...
Crec en la gent que han viscut, que han estimat i que ara reposen sota aquestes terres: artistes i escriptors, pagesos i mariners, justos i pecadors, savis i murris, genis i orats... Crec en tots ells: Monturiol, Terrades, Ventura, Dalí, Pous i Pagès, Deulofeu, Reig, Fages de Climent... Però també en la Lídia de Cadaqués, el Sabater d’Ordis, el Poll i la Puça, el barber de Navata, en Luard del Port de la Selva, en Doro de la Vall de Sant Creu, en Quimet Perolero i en Pitu Doba de Llançà... Crec en tots vosaltres, amigues i amics, que sou, com jo mateix, carn i ungla amb l’Empordà, en tots aquells que dormen nit rere nit sota les seves teulades. Crec en el futur d’aquesta terra, tan gloriejada, mitificada, intensament enyorada. Crec en l’excels patronatge de Sant Pere de Roda, amb Sant Salvador, mirant a banda i banda la dolça badia clàssica de Roses i l’agresta Mar d’Amunt. Crec en la dolça lletania de les cales del Cap de Creus: Cativa, Talabre, Taballera, Prona, Galladera, Portaló, Culip... Noms que són mots i alhora records imperibles per a mi.
Crec que l’Empordà és una pàtria interior. Si algun dia el veieu o sentiu escarnit i bescantat, no ploreu. Penseu que hi ha un Empordà dins de cada un de nosaltres. I aquest mai ningú ens el podrà prendre. Crec en la resurrecció de tots plegats, un dia encara ignorat, al sol ixent de la Massa d’Oros, pedra monjoia mar enllà. Crec i desitjo, amb tota la força del meu cor, per al nostre Empordà la vida perdurable, eterna.
Així sigui...
