L’aviació i el CO2

En plena confluència de contradiccions en el transport terrestre espanyol (es potencia el transport públic regalant bitllets de Renfe i reduint els del transport urbà, però s’incentiva el transport privat subvencionant el litre de gasolina), el transport aeri s’enlaira amb força. Després de dos anys amb les flotes aparcades, el 2022 és l’any de la recuperació. No ens tornem a situar en els nivells del 2019, però en hi estem apropant tant en un àmbit mundial com local. Segons Aena, del gener al juliol pels aeroports havien passat 132 milions de passatgers (un 213% més que el 2021, però un 16% per sota de les xifres del 2019) i pel de Barcelona n’havien passat 22 milions (un 264% més que el 2021, però un 26% menys que el 2019).

Des de la perspectiva de l’escalfament global la recuperació de l’aviació no va en el bon sentit, ans al contrari, l’empitjorarà. Ni les millores d’eficiència dels avions, ni cap canvi tecnològic substancial en l’horitzó compensarà el major ús dels avions que s’albira. Per bé que la seva contribució a l’escalfament és relativament petita, la seva progressió i la seva contribució per unitat transportada és molt gran. El 1950 les emissions de CO2 d’aquest mitjà de transport eren de 128 milions de tones; el 2020 (en plena aturada pandèmica) s’havien multiplicat per vuit (1.000 milions de tones). Unitàriament, les emissions persona/quilòmetre dels avions s’estimen en una mitjana de 300 grams. No són mitjans que competeixin entre si; però, per fer-se’n una idea, un cotxe que gasta 6 litres per 100 km emet la meitat de CO2; si al cotxe hi van dos passatgers les emissions per persona/quilòmetre són una quarta part; si n’hi van quatre, d’una vuitena part. Sobre un mitjà de transport tan dolent per al canvi climàtic, sembla de sentit comú aplicar en el futur (per no dir ja ara) altes taxes al CO2.