Per Déu, vull una Fanta!

Som de l’època que només hi havia dos canals de televisió i de Fanta només en podies triar de tres sabors, llimona, taronja i la que et donava l’àvia per berenar, que esbravada i tot era la millor, i hem fet una adaptació vertiginosa a la informàtica, els videojocs, la internet que és l’hòstia amb bicicleta i, per fi, el teletreball, el cim de l’anul·lació completa de la capacitat de decidir res sobre el temps i el cos. Mentre estem ocupats demanant, sisplau, que ens apugin una micona el sou, ara que fins i tot el Kinder Bueno del nano costa vint cèntims més (deixeu-vos estar de la gasolina i la llum, que són la pastanaga amb què ens distreuen de l’essencial: el Kinder Bueno, la llet, el pa, la verdura), aquí tenim els savis salomònics organitzant-nos la intendència: abaixeu l’aire condicionat i la calefacció, agafeu menys el cotxe, buideu la cisterna del vàter cada dues o tres pixarades, doneu en adopció algun dels vostres 1,2 fills (segons l’ultima estadística) per reduir despeses. Però cada vegada que es divulga la liquidació de comptes de les grans corporacions, surten uns números que fan venir caguera (és recomanable, en el cas específic, tirar ipso facto la cadena), i després hi ha tots els que es perpetuen en els càrrecs, com les presidentes del Parlament, que es passen el dia de compres per sortir ben maques a la foto, i els que es desdoblen en títols emèrits: dos papes, dos reis, quatre o cinc presidents, tots amb uns emoluments de cort faraònica. En canvi, plega un sol operari de no res, i el taller es queda en calces. Si la modernitat és això, confiteu-vos-la. Per déu, torneu-me la Fanta de l’àvia!