Mani

Quan l’any 2004 vaig ser escollit secretari general de la JNC feia alguns mesos que a Catalunya governava el tripartit, i la gran majoria d’analistes pronosticava la desaparició de CDC. Davant d’aquest nou escenari vam prendre 7 decisions: 1, suport total a Artur Mas; 2, aposta pel municipalisme; 3, publicar un llibre que fes palès que veníem de lluny; 4, comprar un nou local, per mostrar potència; 5, augmentar l’activisme, Catalonia is not Spain; 6, nova imatge corporativa. Un nou logo, nous colors i un nou llenguatge que quan va arribar l’Onze de Setembre es va traduir en un cartell que hi deia “Mani”. El creatiu va defensar la idea dient “tothom sap de què va aquesta manifestació, no us perdeu en detalls”. L’espiral negativa en què ha entrat l’independentisme, que es caracteritza per més pes dels freaks, escàs sentit institucional i la batalla permanent entre purs i sectaris, ens ha portat a la polèmica de l’Onze de Setembre d’aquest any. Dolenta per al president, dolenta per a l’ANC i, sobretot, dolenta per al moviment. Quina mania d’uns a fer manifestos i dels altres a llegir-los. Quina mania de barallar-se per la lletra petita i allunyar-se del traç gruixut de la unitat i l’èxit. Per sort la Diada són moltes coses: l’acte institucional, el Fossar el dia 10 a la nit, les ofrenes a Rafael Casanova, els actes municipals de l’Onze a les dotze, el concert d’Òmnium a l’Arc de Triomf i la manifestació de la tarda, la Mani.

Tornant a la JNC –no m’he oblidat de la setena decisió que vam prendre: mirar de trobar una frase que ens definís generacionalment i que pogués sumar-se a les d’èxit “escola de patriotes” i “el nostre estel no és fugaç”. L’escollida va ser “Som la Joventut Nacionalista i estem en acte de servei”. Tant de bo aquell aprenentatge pugui ser útil per a l’independentisme d’ara (per a tot!), que pensi més a fer servei i s’oblidi de collonades, que hi ha feina per a tothom. Bona Diada.