Raça humana
En perill d’extinció
Quan el director Albert Serra estrena pel·lícula, tots hi sortim guanyant. M’explico. D’una banda, els periodistes espremem un artista amb una capacitat envejable de generar titulars. Això fa que, més enllà dels malalts del cinema, pugui atrapar amb boutades com “Jo soc la mare Calcuta del cinema perquè dono molt i rebo molt poc” o “Al costat de les meves pel·lícules, la resta semblen infantils”. Aquesta setmana s’ha estrenat Pacifiction, que, poca broma, va competir a la secció oficial de Canes. Albert Serra no s’ha perdut les presentacions a la Filmoteca de Catalunya, als cinemes Truffaut de Girona o a la sala Zumzeig de Sants. I amb les sales plenes i ovacions de gala. L’esforç de portar els aficionats al cinema és digne d’elogi. La pandèmia va fer perdre l’hàbit als que encara no l’havien perdut i la resta consumeixen pel·lícules a través de plataformes amb una oferta entre discutible i erràtica, en molts casos. El cinema de Serra, que evidentment no és plat de bon gust per a molts ni pot ser-ho, serveix per parlar del cinema en si mateix, del fenomen d’anar a veure pel·lícules i de fer-ho apostant per un art que sembla que estigui en perill d’extinció. Les nostres ciutats van canviant la seva fesomia, fent-se cada cop més clòniques. On hi havia cinemes, ara hi ha botigues de matalassos o concessionaris. Amb les seves pel·lícules i la seva actitud, Serra encapçala la resistència a aquest canvi que tan bé representen les sales de cinema que arrisquen programant pel·lícules diferents i oferint a les nostres ciutats un espai on, durant dues o tres hores, podem engegar el mòbil.