Dalí, segrestat

Demano calma a la Fundació Gala-Salvador Dalí, no sigui que jo mateix acabi en un jutjat per apropiació indeguda del nom i la figura de l’universal artista. Podríem citar petits exemples, però parlarem d’un cas paradigmàtic de com vol controlar, i no precisament en el bon sentit de la paraula, la fundació, amb la infanta Cristina ben col·locada a dins, el llegat de Dalí.

En podeu dir monopoli o dictadura. I heus aquí la paradoxa. Contra la llibertat artística! Parlem d’un dels homes més lliures de la història de la pintura. L’univers infinit de “l’últim geni”, com va titular encertadament La Vanguardia el dia que ens va deixar, no és privat, encara que així ho desitgin quatre senyors o mecenes amb gran fortuna. Això ve a tomb pel penúltim ridícul d’aquesta taula rodona. Mary Harron (directora) i Ben Kingsley (actor), que aquests sí que són artistes, no com els citats prèviament, han fet un film sobre Dalí, Daliland. Però, ep, hi ha un problema. Gravíssim! Acabarem tots a qualsevol tribunal dels drets humans mundial. Resulta que la fundació no ha pogut, citant literalment, “visionar prèviament el film i exercir les seves funcions en tant que responsable de protegir l’obra i la imatge del pintor”.

Poques vegades, segurament des de la meva lectura d’Orwell, havia vist un eufemisme tan descarat per exigir una censura prèvia. Els mateixos que han de vetllar per l’obra d’un dels artistes més lliures de tots els temps demanen “visionar prèviament” un film. Per acabar-ho d’adobar, amenacen d’exercir accions legals contra els productors d’una pel·lícula que segurament farà més pel coneixement internacional de l’artista que moltes de les accions de la mateixa fundació.

Imagineu Kingsley, en la famosa Gandhi, sent demandat pels hereus del pensador i líder indi després de recollir l’Oscar. Ens hem tornat bojos.