La Diada: els nous contextos

La data de celebració de la Diada acostuma a coincidir amb l’inici del “nou” curs polític, però enguany queda encaixada temporalment també entre importants esdeveniments de naturalesa disruptiva que no podem obviar. D’una banda, un context previ i de llarg recorregut marcat pel desgast de la guerra d’Ucraïna i la gestió i patiment de les emergències sanitària, climàtica i humanitària. I d’una altra, un escenari de tardor condicionat per una inflació desenfrenada, l’augment del preu de les matèries primeres, una crisi alimentària en camí i l’adveniment d’un “hivern” energètic que presagia una recessió econòmica a la UE i que el president Macron ha resumit de manera magistral anunciant la fi de l’abundància, la fi de les evidències i la fi de la despreocupació.

Entre mig d’aquest enorme sandvitx, hom diria que la pertinaç crisi catalana / espanyola –a cinc anys vista del procés– és una mortadel·la massa prima i de regust com més va més amargant, que els partits independentistes no contribueixen a millorar i que no convida a grans mobilitzacions. Al període repressiu i d’exili dels darrers anys –amb ferides importants encara obertes– li ha seguit el desànim i la desorientació ciutadana i, finalment, un moment fosc autodestructiu, de desqualificacions i confrontacions que ho ha impregnat tot, des de les institucions de govern fins a les famoses i injuriades xarxes socials.

Ara mateix, després dels anys del dol, es fa difícil afirmar que algú hagi aconseguit redefinir un projecte col·lectiu del catalanisme àmpliament compartit. Les lluites per les hegemonies i les supremacies tenen planificació i temporalitat de iogurt i semblen respondre més a interessos tàctics que de país. En la vessant de la política de partits, som encara en el triple empat de les impotències (impotència independentista, impotència federalista i impotència espanyolista).

Aquests contextos i escenaris esmentats (tant els macro com els micro) són especialment propicis a l’emergència de les reaccions antipolítiques i dels discursos i moviments populistes, amb el risc de la seva consolidació i normalització, com ja està passant a països com Itàlia. Aquest és un perill real que tots els responsables i líders polítics haurien de tenir ben present. No per ser catalans tenim una immunitat al populisme.

Però malgrat el desànim i la desorientació actuals, si alguna cosa ha caracteritzat la Catalunya contemporània és la seva resiliència. Per als teòrics (o somiadors) del suflé, la causa del catalanisme continua sent una aberració o un OPNI (objecte polític no identificat). Amb uns partits i uns “líders” en ple procés degeneratiu i amb unes estructures institucionals i de govern permanentment juricontrolades i cibercontrolades sota l’amenaça de reactivació de l’article 155, alguns creuen i altres desitgen que la causa catalana estigui ja desactivada. Que Déu els conservi la vista.

En aquests darrers cinc anys hi ha hagut amargor, frustració i dol, però també importants aprenentatges, avenços significatius en l’àmbit internacional i assoliment de grans fites. El canvi de cicle no significarà una renúncia sinó, en tot cas, una rectificació: d’estratègia i de plantejament, de ritmes i de lideratges, però no d’objectius, perquè el dret democràtic a l’autodeterminació no prescriu. Ara bé, aquest “nou cicle” no podrà obviar els greus desafiaments dels contextos a què haurem de fer front els propers anys. La causa catalana només tindrà plenament sentit si és capaç de comprendre i incorporar també les noves problemàtiques socials, mediambientals, econòmiques, tecnològiques, culturals o de seguretat que vindran. Com ja es va fer en altres moments de la història recent, ens cal un aggiornamento del catalanisme, amb veus, valors, estils i accions diferents. El catalanisme no és un ens metafísic amb una substància aliena als contextos.

Aquesta Diada, sense renunciar al “fer política”, posa de nou l’èmfasi en el “fer país”. Toca a la societat civil, com en altres ocasions, apoderar-se, liderar des de la seva especificitat un nou marc de pensament, d’actuació i de mobilització. Ara toca tornar a teixir el país, tornar a fer-se forts internament, relligar de nou la xarxa de complicitats i relacions, activar les transversalitats de país. No tot depèn de la política institucional: ho poden fer i ho saben fer les bases associatives i cíviques. Se’ls ha de donar temps i fer confiança.