L’Onze per la independència

Les manifestacions de la Diada, que, històricament, han tingut un inequívoc caràcter reivindicatiu, han esdevingut durant la darrera dècada un exemple de mobilització cívica i democràtica capaç de despertar admiració força més enllà del nostre país. Les immediatament anteriors a l’1 d’Octubre, de caràcter proactiu, van ser especialment intenses. I les immediatament posteriors als fets esdevinguts la tardor del 2017 i a la sentència del judici del procés, de caràcter reactiu, van ser especialment meritòries.

Enguany, superat –esperem que definitivament– el parèntesi de la pandèmia, la Diada arriba marcada al calendari com una mena de pròleg de la commemoració del cinquè aniversari d’aquell immens exercici d’autodeterminació que va ser el referèndum de l’1 d’Octubre, que ens va mostrar la millor versió que tots, junts, som capaços d’oferir. Un aniversari que no arriba, certament, en un context gaire engrescador si tenim en compte que el principal motor d’aquelles espectaculars manifestacions va ser una unitat que a hores d’ara sembla un miratge.

Però si, ara que fa cinc anys, aquest Onze de Setembre ens interroga sobre el mandat de l’1 d’Octubre, des de Junts per Catalunya mantenim i refermem que la via cap a la nació lliure i independent que anhelem i que necessitem per tenir un futur de progrés i benestar és la via de la trobada i l’entesa de l’independentisme, la que sobreposa el valor de la unitat i la determinació política al llast de les nostres diferències. Ens sembla massa fàcil assenyalar uns o altres per tot allò que ens sembla que no han fet prou bé, massa fàcil quedar-se a casa amb una raó que si no és compartida ni majoritària no és motor de canvi. Preferim mirar-nos al mirall, assumir els errors propis i els col·lectius, i recordar, recordar-nos, que fa cinc anys vam escriure una partitura que només cal llegir per saber on vam afinar i on vam desafinar. Per això, l’autocrítica és tan necessària com l’autoestima. Hem comès errors, sí, és innegable, però també hem arribat més lluny que mai perquè hem fet moltes coses bé. Per això hem de persistir en l’objectiu i persistir en la mobilització, que és un dels principals actius del moviment independentista; un actiu irrenunciable.

La Diada és el record de les llibertats perdudes l’11 de setembre del 1714. Els historiadors del moment afirmaven que llavors el que va morir va ser un estat, una organització política, no un poble, i és a nosaltres –el conjunt de forces independentistes– que en tenim l’encàrrec electoral i, per tant, la responsabilitat, que ens toca escriure el seu destí. El model de desenvolupament i de progrés, que també vam perdre fa tres segles, ha estat la base del catalanisme i el motor de la independència de llavors ençà, és el que ens correspon de fer perquè és a les generacions que vindran a qui pertany el món i la llibertat que hem de construir des d’aquest present d’anormalitat i repressió. És temps de llaurar victòries civils i democràtiques, com escrivia l’enyorada Patrícia Gabancho, que va morir ara fa cinc anys. Fem-ho sortint al carrer i manifestant-nos fins que aconseguim la independència!