Les sorpreses de l’economia

Les crisis econòmiques són periòdiques en la nostra economia. Ja ho va preveure Karl Marx –jo no soc marxista– fa 170 anys. Ell considerava que les crisis econòmiques serien cada cop més freqüents i més profundes i que serien la principal causa de la caiguda del capitalisme. Aquestes crisis econòmiques ens arriben des d’aleshores amb una periodicitat desigual però assegurada.

Tenim les crisis econòmiques tradicionals, que responen a una mala política dels governants, del sistema financer o a la d’un país que condiciona econòmicament els altres, per exemple. I tenim les crisis extraordinàries, que són aquelles que tenen un origen nou i no previsible. Darrerament n’hem tingut dues d’aquestes últimes. La primera, la provocada per la covid-19, ja que ningú s’esperava un motiu com aquest que identificàvem amb la pesta de segles passats. El segon motiu ha estat la invasió russa d’Ucraïna, que comportarà la manca de gas a Europa, sense oblidar que els russos també estan rebent, i fort, una crisi provocada per les sancions.

Aquestes crisis extraordinàries són difícils de preveure i també resulten difícils calcular els seus efectes i fins quan duraran. Si Rússia es retirés dels territoris ocupats ara i dels de fa uns anys –Crimea– o morís Putin i canviés el govern rus, hi hauria alces a la borsa i el nivell econòmic es recuperaria. La covid-19 s’està morint gràcies a les vacunes que s’han trobat i, quan desaparegui definitivament del mapa sanitari, també ens recuperarem dels mals fets.

La política econòmica espanyola està parcialment globalitzada, ja que està inclosa en la Unió Europea (UE), i si hi ha crisi en alguns estats d’aquesta Unió també en tindrem nosaltres, encara que només sigui d’una manera menys aguda.

En sentit invers, si hi ha una certa eufòria econòmica en els països de la Unió Europa, també en veurem els efectes positius. Em sembla que Marx tenia raó quan deia que les crisis econòmiques afeblirien el sistema capitalista i que fins i tot el farien desaparèixer. Però fa temps que demano que m’agradaria que el canvi en profunditat fos dirigit pels poders de cada país.

No hi ha profetes dels processos econòmics. Fa uns anys, els Estats Units van fer una relació dels professionals de l’economia que havien encertat l’evolució d’una crisi. Els guanyadors van estar molt contents i es van mostrar orgullosos de la seva capacitat de preveure el futur econòmic. L’any següent van fer la mateixa relació i el resultat fou que els guanyadors de l’anterior havien quedat en els darrers llocs. No es pot endevinar el futur econòmic. En tot cas es poden fer unes previsions amb molts interrogants i poques afirmacions segures. Les previsions poden ser optimistes o pessimistes. No crec en un futur pessimista sempre que no destrueixin la central nuclear ucraïnesa controlada pels russos o que les forces de Putin no entrin i integrin els estats bàltics –Estònia, Letònia, Lituània i Finlàndia–. Si estigués a dins del cervell de Putin potser podria avançar en les meves previsions. Mentrestant, seguim la política europea d’aquesta Unió que es proposa fer mal a Rússia, tot desitjant que el mal que en rebem “com a compensació” sigui inferior al que rebin ells.