Pinotxo

A casa amb els nens hem vist la nova versió que ha fet Disney del clàssic de Carlo Collodi Pinotxo. Un conte de fades atemporal, capaç de sobreviure al pas del temps, als canvis de gustos, modes i costums. I ho és perquè els contes de fades estan basats en la realitat d’unes èpoques que, per a bé o per a mal, acaben tornant. Els contes de fades no són només històries per a nens, sovint estupiditzants i trivialitzades a través d’imatges i discursos políticament correctes. No té cap sentit, ja que la mainada no respon a la imatge estereotipada que es pretén donar dels nens i nenes. Els contes de fades no són altra cosa que l’expressió d’un poble que encara no tenia veu, excepte per transmetre de pares a fills totes les històries que conformen la nostra existència i la de tota la humanitat. Els autors de contes clàssics reflectien en petites i senzilles històries tota la grandesa i la misèria de l’ésser humà. La fam que afectava tota la pagesia medieval queda plasmada en un conte com Polzet. O els pares de Hansel i Gretel s’estimen més abandonar-los al bosc, perquè els devorin els animals, abans que veure’ls morir de gana a casa. La crueltat, l’ambició, la fragilitat de l’ésser humà, tot es revela en aquests contes aparentment simples i indubtablement innocents però plens de realitat. I passa també a Pinotxo. El filòsof italià Benedetto Croce deia que la fusta en què està tallat el titella és la de la humanitat, ja que aquesta està composta per molts pinotxos. I no només ho diu perquè pensi que hi ha molts titelles, que també. Sinó perquè el que representa aquest titella és una història humana. Perquè parla de la debilitat, de la rectitud, de la gratitud, de l’emoció, de l’astúcia, de la força moral de la bondat, de l’aprenentatge, de la generositat, de la veritat i de la mentida. Un personatge en constant contradicció i rebel·lió perquè no accepta la realitat tal com és. Una aspiració ben legítima i actual.