El mirall

La mort de la reina Isabel II d’Anglaterra ens exposa públicament la força del lligam de la monarquia amb el simbolisme, la tradició i la història d’un país. De fet, és l’únic poder que els queda tot i no ser menor vista la concentració de gent fidel en els carrers de Londres i Edimburg. Al marge de la riquesa econòmica que li atorga de forma vergonyosa un estat modern, la força de la monarquia rau precisament en aquesta força simbòlica que fa veure a la població que manen sense manar. Tanmateix, l’exhibició certament impúdica d’aquesta fortalesa del ritual monàrquic anglès aquests darrers dies em fa pensar en el gran contrast que exhibeix la monarquia espanyola, la qual cosa dona certes esperances. Història, tradició, simbolisme? Tenim un rei que és fill d’un monarca emèrit triat per un dictador que no va saber ni fer de rei envoltat en escàndols continus. Que va passar per sobre del seu pare, l’etern hereu al tron espanyol des de Portugal on vivia exiliat després que el seu pare, el rei Alfons XIII, rondés el dictador Primo de Rivera i fos despatxat. I així podríem resseguir la històrica i la tradició dels Borbons fins a arribar a la impopular Isabel II, deslleial al sistema constitucional que va provocar la revolució del 1898. De Felip V, no cal dir-ne res. Quin mirall!!