Soc un cos amb vagina?

Reconec que d’adolescent no em feia gràcia que m’anessin convertint en una dona, i això que aleshores no sabia res de Simone de Beauvoir ni del segon sexe. No m’agradava el que m’anava preparant pel dia de demà, ni els llençols brodats, ni els jocs de tovalloles, ni les púdiques i refistolades camises de dormir i encara menys aquell món de vores, cremalleres i patrons que totes havíem de dominar; encara sort que uns oncles més moderns em van obrir els ulls a una nova vida –que vindria– amb La romana d’Alberto Moravia. Tampoc m’agradava que a casa d’una amiga que tenia un germà cinc anys més gran es delimités tan clar l’espai entre el rei proclamat i la criada que el servia: “Nena, ves a buscar el pa, escombra la cuina, fes els llits, para la taula”, mentre ell es tancava a l’habitació a escoltar música; quina enveja! Així eren les coses a principis dels setanta i amb el temps moltes de la meva generació ens vam fer feministes esperonades per un sentit d’injustícia davant tanta discriminació i ens vam anar reivindicant com a defensores de la igualtat. Ara, però, deu ser que m’he fet gran, de vegades no acabo d’entendre si existeixo o no quan topo amb el llenguatge queer políticament correcte i diuen que més inclusiu. Soc un cos amb vagina? Una persona menstruant o gestant? (cap de les dues coses, em temo); si fos el cas, em posaria un tampó no binari? Per aquesta mateixa regla, els homes són éssers que ejaculen? La realitat és que hi ha encara molts drets per reivindicar i violència per erradicar com a dones i arreu del món! Que no ens tapin!