Rego les plantes

Aquest estiu em va agafar la dèria de comprar algunes plantes aromàtiques i he incorporat a la meva incipient i pobra col·lecció floral una menta, una alfàbrega i un romaní. He descobert el punt de llum i aigua que necessita cadascuna i em deleixo per olorar-les. Són els éssers vius amb qui comparteixo la llar cada dia i no puc dir que hi parlo però sí que les afalago sovint. I a pesar del clima infernal a què han estat sotmeses, per l’aspecte que llueixen diria que estan prou contentes. Quan a fora les coses es posen lletges o bé canvien la lletjor per la sordidesa, per situacions com la pandèmia, a qui sembla que sí que ja li tenim el peu al coll però alerta que encara pot revifar, l’amenaça d’una tardor calenta per la crisi energètica i la poca volada dels partits que ens governen a Catalunya, que ara, després de la Diada, diuen que es volen posar d’acord per aprovar els pressupostos (ai, que se m’escapa el riure), desconnecto i em tanco al refugi. Observo i rego les plantes, reprenc la lectura del llibre La ciutat dels vius, de Nicola Lagioia, i miro els capítols d’una sèrie, els personatges de la qual sento infinitament més propers que molts dels líders polítics i tertulians que omplen hores de ràdio i televisió amb un soroll de fons que no em deixa sentir res d’allò que és important.